La ciutat dels volcans

A Arequipa, la “Barcelona del Perú”, res no és ben bé el que sembla o el que hauria de ser. Les cases colonials del centre, la catedral inclosa, estan construïdes amb la pedra blanca que subministren els tres volcans imponents que encerclen la població. Res a objectar-hi: tothom va a buscar el material de construcció pels voltants. Només que... Només que no és una pedra resistent als terratrèmols destructius que els mateixos volcans serveixen periòdicament. Totes les cases d'Arequipa, també la catedral, han caigut i han hagut de ser refetes amb insistència. Uns arquitectes italians van rebre l'encàrrec de construir els pòrtics dobles que encerclen la plaça impressionant. Van examinar la situació i els van fer de granit, pedra més remota. Quan hi ha un terratrèmol, els habitants que hi són a prop van a refugiar-s'hi perquè no han caigut mai. Des d'allí observen la destrucció de la catedral. La catedral: vista de fora suggereix una disposició interior que és desmentida quan s'hi entra. La nau central, més estreta del que diries, és paral·lela a la façana, de manera que l'altar major no és al fons sinó en un lateral. Pura escenografia exterior doncs. Ganes d'impressionar. Aplicant l'anàlisi clàssica d'aquests casos, una demostració de força per part de l'Església colonitzadora davant els indígenes. Molt bé: però la catedral cau a cada terratrèmol. No sé els indígenes com ho devien considerar. El color de la pedra fa denominar Arequipa “la ciutat blanca”. Massa blanca. Som a molta altura, i el sol que toca els murs fa molt mal als ulls. “Abans les façanes eren pintades de vermell per evitar-ho”, expliquen. Una ciutat vermella deu ser més cara de sostenir.

Es veu que hi ha un sentiment independentista respecte a Lima, la capital centralista que tot ho vol per a ella, etcètera. En temps de la independència, però, Arequipa es va mantenir fidel fins a l'últim moment a la corona espanyola, la qual, en conseqüència, la va cobrir d'honors.

A Arequipa va néixer Mario Vargas Llosa, el Nobel de literatura aparellat ara amb Isabel Preysler que s'exposa a l'Hola!. Li diuen “Marito” i no observo que li tinguin gaire simpatia. El troben estirat i consideren que “li va estar bé” perdre davant Alberto Fujimori en les eleccions presidencials a què es va presentar. No deuen saber veure si és blanc o vermell, si és “separatista” o de la “muy leal ciudad de Arequipa”, si va paral·lel o transversal a la façana. A Lima em diran: “Barcelona va fer conèixer Marito quan no era ningú, i ara mossega la mà de qui li va donar menjar.”

Segons la llegenda, Arequipa ve de “Ari qhipai”, “sí, quedem-nos-hi” en quítxua, l'exclamació dels primers habitants davant la bellesa del paisatge, però després veig en un diccionari que “areq” vol dir “volcà”.