Opinió

Tribuna

Explotació i/o exploració?

“En el tema de la responsabilitat social de l’empresa (RSE) s’ha negligit un punt essencial: com aprenen a fer-ho

En el tema de la res­pon­sa­bi­li­tat social de l’empresa (RSE) s’ha par­lat molt sobre el que les empre­ses fan, sobre el com ho fan i sobre el que hau­rien de fer. I s’ha negli­git un punt essen­cial: com apre­nen a fer-ho. En les apro­xi­ma­ci­ons a l’RSE hem uti­lit­zat molt els verbs voler fer i poder fer, i molt poc el verb apren­dre.

James G. March plan­teja el que ell ano­mena el dilema de l’apre­nen­tatge en les orga­nit­za­ci­ons. I situa aquest dilema en el binomi explo­tar/explo­rar. Val a dir que aquest binomi no és una pura fili­grana men­tal, sinó que expressa una dimensió estruc­tu­ral dels pro­ces­sos d’apre­nen­tatge. En les seves parau­les, “un requi­sit fona­men­tal per a l’adap­tació intel·ligent és man­te­nir l’equi­li­bri entre l’explo­tació de tot allò que ja es coneix amb l’explo­ració del que es pot arri­bar a conèixer”. Pot ser que aquest equi­li­bri sigui també un requi­sit per al desen­vo­lu­pa­ment de l’RSE?

Podríem dir que l’RSE ha vis­cut els dar­rers anys un període en el qual ha pre­do­mi­nat l’explo­ració. Explo­ra­ci­ons de molts regis­tres: de pro­ce­di­ments, de dis­curs, de pràcti­ques, de meto­do­lo­gies... era com voler viure amb nor­ma­li­tat en una casa en cons­trucció men­tre s’anava cons­truint, i mai no sabies si a l’habi­tació hi tro­ba­ries un fill o un paleta, si podries seure al sofà o hau­ries d’aixo­plu­gar-te sota una bas­tida.

Ara la casa comença a estar pre­sen­ta­ble. Després de tants d’esforços i d’estar sot­me­sos a tan­tes pres­si­ons, hom pot tenir el sen­ti­ment legítim que ara toca habi­tar-la i deco­rar-la al gust dels seus habi­tants. Ara toca explo­tació, toca desen­vo­lu­par l’agenda de l’RSE, toca apro­fun­dir en la seva gestió, desen­vo­lu­par-la i afi­nar-la. Aviat és dit!

Uti­lit­zant el llen­guatge de March, podria ser que es con­so­lidés un estat d’opinió segons el qual a l’RSE se li ha aca­bat el temps de l’explo­ració, i que ara li cor­res­pon ins­tal·lar-se en un llarg període d’explo­tació. Accep­tem-ho. Cal fer-ho. Les millors teo­ries i pro­pos­tes s’han de poder tras­lla­dar a la pràctica.

Però, nogens­menys, una renúncia pre­ci­pi­tada de l’explo­ració podria afec­tar un dels com­po­nents cab­dals de l’RSE: l’esforç i el repte cons­tants de pen­sar i com­pren­dre de manera dife­rent què és una empresa, què ha de fer, quina és la seva con­tri­bució a una soci­e­tat i entorn molt dinàmics, i com s’hi rela­ci­ona. Perquè l’RSE no tan sols té vocació d’ater­rar en unes deter­mi­na­des pràcti­ques empre­sa­ri­als, sinó que és també l’aposta per una certa idea d’empresa. I podria esde­ve­nir-se per­fec­ta­ment que, en la renúncia a l’explo­ració, hom renunciés també a con­fron­tar diver­sos models d’empresa. Més encara: podria molt bé ser que es tanqués el cer­cle d’una manera impre­vista, i el dis­curs i les pràcti­ques de l’RSE fos­sin reab­sor­bits per una com­prensió total­ment con­ven­ci­o­nal de l’empresa on, sim­ple­ment, aquesta com­prensió s’hau­ria fet més com­plexa, hau­ria incor­po­rat més vari­a­bles i indi­ca­dors, i hau­ria pres en con­si­de­ració més deman­des, però no hau­ria can­viat subs­tan­ci­al­ment. Avui l’autèntic risc no és que l’RSE retro­ce­deixi, sinó que esde­vin­gui una RSE lam­pe­du­si­ana: fer veure que can­via tot perquè tot con­tinuï igual.

No es tracta de con­tra­po­sar les dues acti­tuds, la d’explo­tació i la d’explo­ració. Les dues són necessàries; les dues poden con­tri­buir al desen­vo­lu­pa­ment orga­nit­za­tiu. Però con­si­de­rem que la que sem­pre ha d’estar més acti­vada és l’explo­ració, perquè aporta una pers­pec­tiva més ampla, més com­plexa i més a llarg ter­mini de l’acti­vi­tat empre­sa­rial. En mol­tes orga­nit­za­ci­ons, explo­rar és menys obvi que explo­tar i, per des­comp­tat, menys arris­cat. Tor­nem a March: “Per tal de com­pen­sar el biaix d’adap­tació en detri­ment de l’explo­ració, gene­ral­ment és neces­sari esti­mu­lar l’altru­isme (el sacri­fici d’un avan­tatge local per un de glo­bal) i l’auto­con­trol (el sacri­fici d’un avan­tatge imme­diat per un a més llarg ter­mini).” I és aquí on rau el repte de l’RSE en els pro­pers anys: en el fet que haver de posar el focus –necessària­ment– en el desen­vo­lu­pa­ment de l’agenda, en la gestió, en la trans­ver­sa­li­tat i en la inte­gració no ens faci per­dre de vista la pers­pec­tiva i la direc­ci­o­na­li­tat.

Ens sem­bla que això val també per a l’RSE, i per al debat sobre el seu pos­si­ble retrocés, i àdhuc sobre el seu pos­si­ble fracàs. Per això no ens sem­bla foras­se­nyat que les orga­nit­za­ci­ons que han fet seva d’alguna manera l’RSE es pre­gun­tin en algun moment si la seva apro­xi­mació a l’RSE és en clau d’explo­ració i/o d’explo­tació. És més: que es facin aquesta pre­gunta ens sem­bla neces­sari i impres­cin­di­ble.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia