Tots a l’una: “Cop d’estat!”

La política és una fàbrica de cops d’estat. Només al segle XX, se’n compten 111 i aquest segle XXI ja se supera la trentena. L’últim, a Tailàndia, país amb forta tradició, que lidera el rànquing de cops d’estat al món en els últims 100 anys, amb 25 intents, 18 dels quals reeixits. Espanya ocupa el setè lloc en el rànquing, superada també pel Perú (12), el Salvador (8), l’Argentina (6), Xile (6) i Veneçuela (5). A Espanya, són quatre, comptant els dos tristament reeixits –Primo de Rivera (1923) i Franco (1936)– i els dos feliçment fallits –la Sanjurjada (1932) i Tejero (1981)–. Tots militars, tots per la força, tots armats per dominar l’Estat i imposar la seva llei. Les definicions més refinades destaquen com a trets essencials del cop d’estat la sorpresa, la rapidesa, la força i l’objectiu d’apoderar-se de l’Estat. Aquesta setmana, fins a tres ministres espanyols (Méndez de Vigo, Zoido i Cospedal) han dit o suggerit que a Catalunya es vol fer un cop d’estat i, en el mateix sentit, el mateix Rajoy ha comparat el full de ruta del govern català amb “la pitjor de les dictadures”. Deu ser el cop d’estat més estrany de la història i la prehistòria; sense sorpresa, ni rapidesa, ja que el procés fa almenys cinc anys que dura, ha passat tres cops per les urnes (2012, 2014 i 2015) i és en el programa de govern; sense pistoles, tancs o tricornis, sinó amb un Parlament, urnes i paperetes per votar; i sense voluntat d’apoderar-se de l’Estat, sinó de preguntar als catalans si volen continuar units a Espanya o no. El govern de l’Estat sap des del dia u que no tolerarà una separació i per tant ha d’impedir com sigui la votació, és a dir, la democràcia. L’única manera és incriminar els actors i d’aquí l’operació Catalunya o ara la consigna –todos a una– del “cop d’estat”, reforçat per una campanya de desinformació mediàtica. Tot per justificar la repressió. Tot tan patètic com sentir una dirigent del PP, que no té edat per haver viscut Tejero entrant al Congrés ni cultura per saber que el Parlament català va néixer uns segles abans que la Constitució, permetent-se amenaçar amb la força molts catalans que van desafiar la dictadura franquista per somiar la democràcia, lluitar-la i aconseguir-la.