El cop de porta

Probablement mai s’havien concentrat tants improperis contra Catalunya en una sola setmana, i per boca de tants alts representants. Van començar el mateix dilluns, fins i tot abans de l’acte de Puigdemont, Junqueras i Romeva a Madrid: en poques hores Rajoy parlava de xantatge, dos ministres parlaven de cop d’estat, Cospedal amenaçava d’utilitzar la força per aturar el procés, Millo avançava una suspensió de l’autogovern, i divendres, després del Consell de Ministres, el portaveu del govern espanyol, Méndez de Vigo, deixava clar que si calia prendrien competències a Catalunya per la via de l’article 155. En definitiva, una setmana que passarà a la història com el gran cop de porta, com l’enèsim “No a tot” del govern espanyol però amb una diferència respecte als anteriors: aquesta vegada el cop de porta és tan sonor que ja és el definitiu.

El govern de la Generalitat no pot esperar eternament un canvi d’actitud a Madrid que és evident que no arribarà mai. Ara ja sí: cal posar data i pregunta i convocar la ciutadania a les urnes. Probablement no es podia fer abans, perquè calia carregar-se de legitimitat, i això és el que ha fet aquest país els darrers mesos: aplegar suports transversals al voltant del Pacte pel Referèndum, que el govern demanés comparèixer –encara que sense èxit– al Senat, fer un acte d’allargar la mà a Madrid i escriure una carta al president espanyol perquè quedés negre sobre blanc i per a la història que la voluntat de Puigdemont de pactar-ho tot –data, pregunta, percentatges de participació– era real. Però, un cop fet tot això i veient l’escalada verbal de les reaccions dels alts càrrecs populars, cal tocar de peus a terra i admetre, ras i curt, que el referèndum pactat no és viable.

No en fem un drama; el govern té el suficient suport polític (majoria absoluta al Parlament) i el suficient suport ciutadà (majoria del 80% en les enquestes) per poder organitzar un referèndum que no sigui pactat amb l’Estat però que tingui les màximes garanties democràtiques. I sembla que té una cosa encara més important: voluntat de fer-ho.