Ni AENA

Des d’aquesta setmana ja podem dir que l’aeroport de Barcelona és un hub

intercontinental. En pocs dies s’han estrenat vols nous a Seül, Xangai, Chicago i Boston. I la llista dels que s’estrenen aquesta setmana i aquest mes és espectacular. Ni més ni menys que destinacions noves com Los Angeles, San Francisco, Hong Kong, Teheran, Erevan, Tbilisi, Punta Cana, l’Havana o Santiago de Xile. I en molts casos destinacions doblades, amb dues o tres companyies fins i tot competint pel mateix segment de mercat, com passa amb Buenos Aires o Miami. Si a la llista li afegim incorporacions recents de fa uns mesos com ara Lima, o Beijing, el mapa de rutes que es poden fer des de Barcelona cal dir que ha fet un salt de dimensió enorme.

La vella aspiració de fer de Barcelona un hub intercontinental, especialment una passarel·la privilegiada entre Àsia i Amèrica, comença, doncs, a prendre forma. I les aliances que s’estan fent entre companyies de baix cost i les de llarg abast per alimentar el tràfic intercontinental d’aquestes dona moltes esperances en el sentit que el camí no tindrà marxa enrere.

Cal dir, però, que tot això s’ha aconseguit no només sense el suport del govern espanyol i AENA sinó malgrat ells. Tres detalls respecte a això. El primer, la polèmica sobre el vol a Tòquio que Norwegian no pot fer perquè Espanya va signar un tractat amb Rússia pel qual si un avió sobrevola aquell país en ruta cap a l’Estat espanyol només pot anar a Madrid. Brutal.

El segon, la lentitud, amb més d’un any de retard, a executar les obres perquè els grans avions intercontinentals puguen aparcar en l’espai que ara és de vols regionals –necessiten més lloc entre ells perquè són molt més grans que els habituals–. I el tercer, el sabotatge, parlem clar, pel que fa a la gestió dels passaports que ha provocat i provoca cues indignes d’un aeroport intercontinental. I malgrat això...