Feminisme

M’ho va dir una italiana fa poques setmanes en un seminari celebrat a Girona sobre la presència i representació de les dones en el cinema dels orígens: “La concentració del 8 de març a Bolonya va ser impressionant, emocionant. No es tracta només de la reafirmació del feminisme. És la comprensió, també per part de molts homes, que la dona, la seva lluita, és la universal, que la dona és el futur alliberador.”

M’ho va dir poc després una especialista en estudis de gènere: “Això que el feminisme havia perdut el seu sentit va acabar-se amb la crisi, que les dones (unes més que altres, és clar) han pagat encara més. A Vilanova mateix, on visc, veig un moviment feminista activíssim, amb moltes noies joveníssimes que han fet mobilitzacions contundents en contra de casos de violència de gènere al poble.”

Sí, hi va haver un moment en què semblava que s’imposava l’anomenat postfeminisme, que considera que el feminisme no és necessari un cop són reconeguts legalment els mateixos drets a homes i dones i que, havent canviat la societat, hi ha les mateixes possibilitats d’apoderament. Si fos així, de fet, ho celebraríem. Però no és només que, a banda d’Occident, continua havent-hi una desigualtat legal en molts de llocs.

Encara que hi hagi una igualtat legal, persevera la discriminació, la desigualtat real, el patiment de la violència, l’objectualització dels cossos. Així, doncs, el feminisme continua sent necessari. Potser hauríem de dir que malauradament, però, tanmateix, la seva dimensió alliberadora va més enllà de la realització d’uns drets més o menys conquerits: és una possibilitat de transformar-nos, i transformar la societat, lliurant-nos del patriarcat castrador, de l’opressió dels rols adquirits, de la competitivitat ferotge, de la violència, de tantes coses que ens fan mal.