De set en set
Raimon
Vaig assistir, el 28 de maig, al darrer recital de Raimon. Hi havia, sobretot, tota una generació, o més d’una, que ha viscut i crescut amb Raimon. El recital era tota una biografia del cantant i tantes biografies associades a un repertori interioritzat amb emocions intenses i tendres per tot el públic d’aquell dia i de tots els altres dies i dels que el van seguir per la televisió.
Raimon va fer un recital completíssim, llarg que es va fer curt, madur, potent de veu i de personalitat. Amb totes les cançons sedimentades pels anys i cançons noves mai enregistrades i amb prou feines estrenades. Amb una gran sobrietat de gestos i de paraules, amb un acompanyament esplèndid, i la contenció necessària per no caure pel pendent d’un plor emocionat.
Raimon va ser Raimon de cap a peus. Desgranant Espriu i March i Turmeda i Rois de Corella enmig de les seves cançons evocadores, sensibles, tendres, compromeses, dures. I els emblemes màxims, del Diguem No a Al Vent que va tancar, per acabar, com digué, el recital com havia començat fa unes quantes dècades. Molts portem gravada molt endins la imatge d’aquell primer disc d’un Raimon joveníssim amb la guitarra de cap per avall i un mur urbà de maons, tot amb una pàtina groguenca.
Xàtiva, la Malva-rosa, el descobriment del mar, el carrer la Nau, la València de les amistats i les desamistats, i els amics de sempre: Alfaro, Fuster, Espriu, Ausiàs March, Miró…, desfilaven pel recital al costat de la Internacional, de les lluites, de la clandestinitat, de les vides i de les morts, de l’any quaranta, quan tots havien perdut, i d’aquell 18 de maig a Madrid on, per un moment, ens vàrem sentir lliures. I l’expressió de la delicadesa amorosa d’algunes cançons sublims.
El país que anem fent, i el país que volem, necessita molt més la coherència de Raimon i el seu compromís indiscutible i molt menys les frivolitats superficials pensades només de cara a la galeria.