Les persones per dins

El meu amic Salvador de tant en tant em diu que fa temps que no escric un article de to personal. Sempre li contesto tirant pilotes fora. El que no dic al meu amic és que per escriure de coses personals s’ha de ser molt valent. I saber-ne. I jo no soc gaire valent, encara que a vegades m’hi atreveixo. (Hi ha un petit secret per atrevir-s’hi: haver passat per una experiència que et faci ser conscient de quines són de veritat les coses importants de la vida.) El que tampoc dic a en Salvador perquè tothom ho sap és que el més valent de tots és en Carles Capdevila i també és el que en sap més i el que coneix més bé el sentit de la vida. Perquè s’hi ha enfrontat cara a cara fins que la mort l’ha vençut. Fa ràbia quan ho fa massa aviat, quan encara no toca. I a en Carles encara no li tocava. Poques morts com la seva són tan sentides com la seva. Poques vegades passa que una notícia corri tant o més pels cercles més íntims i personals que pels mitjans de comunicació. La mort d’en Carles Capdevila divendres va córrer per les xarxes i les converses d’una manera inusitada. A tothom li semblava que se li havia mort algú molt proper encara que no el conegués personalment. Però és que en Carles el coneixia tothom i tothom se l’estimava com si fos de la família. I també se l’admirava, perquè era brillant en el que feia.

Tenia l’extraordinària habilitat d’arribar a la gent. No per fora, sinó per dins. Arribar a la gent és avui relativament fàcil. La pràctica de l’estirabot i l’altaveu de les xarxes socials són els vehicles més utilitzats per a la fama fàcil. Però en Carles arribava a dins de les persones, que és el que és difícil. I el que importa. Per aconseguir-ho cal tenir un gran pudor, perquè despullar-se emocionalment és exposar-se sense xarxa. Ell ho feia davant els lectors, els oients o els espectadors d’una manera inigualable. I era tan brillant que sabia trobar els contrapunts justos. Sabia portar-nos del riure a la llàgrima, de l’emoció a la reflexió, amb un senzill cop de ploma, o de teclat, o a través d’un silenci. Perquè la vida està feta d’aquestes matèries emocionals.

Aquest pudor i respecte pels altres que tenia en Carles només es pot tenir si el dus incorporat a l’ADN i quan t’ha passat alguna cosa que et fa veure que el que val la pena és explicar les coses com les sents. El que li va passar a en Carles va ser un càncer. Un dels que s’emporta la gent abans del que toca. Però aquest mal tan terrible també va ser el vehicle que ens va traslladar el millor d’en Carles, que és el millor de la vida. Estimar. Estimar-nos a nosaltres. Estimar els altres. Estimar la vida. En Carles escrivia i parlava amb la lucidesa dels que han agafat la vida per les solapes i li han fet confessar el seu secret. Gràcies per explicar-nos-ho, Carles. Descansa en pau.