Un pastitx multicolor

Sempre hi ha un amic que et salva. La nit en què la Juventus va fer figa a la final de la Champions em vaig comunicar amb un amic meu, poeta de la Cabília, instal·lat a París. Ell manté una equidistància futbolística envejable, per bé que segueix tots els partits i té el cor una mica decantat perquè Zidane té arrels a la Cabília. Aquesta és una històrica regió d’Algèria, amb llengua pròpia i una llarga lluita per la supervivència (en català en podeu llegir un molt recomanable poeta, Salem Zenia). L’amic, activista, ateu, progressista, em va explicar que havia seguit el partit en un bar, en un entra-i-surt d’un espectacle que havia anat a veure. “Un espectacle espantós”, deia, ple de performances indesxifrables, que barrejava un presumpte esbotzament de les categories sexuals amb un altre presumpte llibertinatge. El meu amic, curat d’espants en molts aspectes, va comentar l’estranyesa davant aquell pastitx multicolor. “L’espectacle no diu res, un ens ensenya la tita i parla de llibertat i de poesia; i mentrestant, els cabilencs no poden reclamar ni la seva llengua ni la seva identitat, i mentrestant, la guerra de Síria...” La seva queixa em va fer pensar que hi ha posicions progres occidentals, benestants, que només es miren el melic i són cegues davant de realitats diferents, se’n diria perifèriques. El colonialisme continua sent aquí. Ell va entrar a l’espectacle a veure cantar l’amiga. Jo vaig veure les primeres notícies d’un altre atemptat a Londres.