Això es mou

Som un país que en unes hores pas­sem de l'eufòria a la depressió. Vam ser molts els qui dilluns al matí ens posàvem les mans al cap sen­tint les dis­crepàncies entre dos per­so­nat­ges eri­gits en dipo­si­ta­ris d'una repre­sen­tació que no tenen. Entenc que hi hagi dife­rents mane­res d'enfo­car la con­vo­catòria de les con­sul­tes per a la inde­pendència, i com­prenc tant els qui pen­sen que tot ple­gat és pre­ci­pi­tat, com els intrèpids que ja pro­pug­nen un referèndum pel 25 d'abril, amb un atre­vi­ment exces­siu. Diu­menge vaig fer un tomb pel meu poble i hi vaig veure un ambi­ent que feia anys que no per­ce­bia; encara més, mai no l'havia vis­cut. Ara es fan com­pa­ra­ci­ons amb l'Assem­blea de Cata­lu­nya, però allò va ser un movi­ment per a ini­ci­ats política­ment, que eren més poquets dels que ara sem­bla. També ha sor­git el nom del Congrés de Cul­tura Cata­lana, encara més limi­tat a un entorn cul­tu­ral poli­tit­zat, com el d'altres ini­ci­a­ti­ves cíviques; si una cosa hem demos­trat al llarg dels anys és la capa­ci­tat de pro­moure actes que ens dife­ren­cien clara­ment dels veïns. La pica­ba­ra­lla entre mem­bres de les coor­di­na­do­res sap més greu per les quinze mil per­so­nes que van par­ti­ci­par en l'orga­nit­zació dels comi­cis, en molts casos allu­nya­des d'una militància de par­tit. Ningú pot ins­tru­men­ta­lit­zar els 183.000 vots afir­ma­tius. A més, hi ha un cen­te­nar de con­sul­tes con­vo­ca­des pel febrer i per l'abril, i mol­tes pobla­ci­ons encara tenen temps d'afe­gir-s'hi, i tot i així només haurà exer­cit el seu dret a vot una quarta part de la població de Cata­lu­nya. Però algu­nes imat­ges del 14-D han de fer refle­xi­o­nar uns i altres: els joves de 16 anys que vota­ven per pri­mer cop, els immi­grants que ho van fer amb un con­ven­ci­ment entu­si­asta i la gent gran impos­si­bi­li­tada que va voler exer­cir el seu dret, i ningú els hi obli­gava. Alguna cosa s'està movent a Cata­lu­nya i cal donar-hi temps perquè vagi madu­rant a poc a poc i amb bona lle­tra.