L’article 19è

La set­mana vinent tor­nen les pro­ves de la selec­ti­vi­tat a Cata­lu­nya. L’any pas­sat s’hi van pre­sen­tar –amb matrícula ordinària– més de 26.000 nois i noies. Tot i el 95% d’apro­vats, és un esde­ve­ni­ment mas­siu, relle­vant, i emo­ci­o­nant. Els alum­nes poden esco­llir entre exa­mi­nar-se o bé d’història d’Espa­nya o bé de la història de la filo­so­fia. Molts trien aquesta via, la de les idees, encara que sem­bli incerta. El 2105, la sèrie 4 va pro­po­sar un text emblemàtic de John S. Mill, de qui jus­ta­ment avui fa 144 anys de la seva mort. Vull recor­dar-ne un frag­ment d’ On Liberty, el seu famós assaig breu del 1859.

Mill per­met enten­dre les nos­tres soci­e­tats lliu­res: cerca una cor­recta relació entre l’auto­ri­tat i la lli­ber­tat. Per a Mill, com per a tot­hom, la indi­vi­du­a­li­tat és requi­sit previ per a asso­lir pla­ers més alts, per al bé ètic. El nos­tre filòsof britànic volia pro­te­gir la indi­vi­du­a­li­tat davant dub­to­sos “ide­als democràtics”, que poden afa­vo­rir una “tira­nia de la majo­ria”. Se me’l pot cri­ti­car, però és un pen­sa­dor influ­ent: ¿els sona allò que la lli­ber­tat acaba on comença la dels altres? No ho va pas escriure ell, però la idea és seva. Dues pro­pos­tes mili­a­nes són: a) amb la soci­e­tat tenim un deute “en retorn del bene­fici rebut”; i b) res­pecte a les per­so­nes amb qui dis­cre­pem, i supo­sat que no es violi cap dret cons­tituït, cal saber que “l’ofen­sor pot ser cas­ti­gat per l’opinió amb tota justícia, però no per la llei”. I aquí rau el límit de la lli­ber­tat d’opinió i expressió, que ara alguns volen con­cul­car a Cata­lu­nya, i no només aquí. No es poden cri­mi­na­lit­zar les idees.

L’Estat espa­nyol accepta la Decla­ració Uni­ver­sal dels Drets Humans (DUDH). Allà hi lle­geixo que “ningú no serà objecte (...) d’atacs al seu honor i repu­tació. Tot­hom té dret a la pro­tecció de la llei con­tra tals intro­mis­si­ons o atacs” (art. 12.) i, més avall, que “tota per­sona té dret a la lli­ber­tat d’opinió i d’expressió; aquest dret inclou el de no ser moles­tat a causa de les pròpies opi­ni­ons” (art. 19). Doncs bé, jo exi­geixo que aquest 19è arti­cle de la DUDH sigui pro­te­git i res­pec­tat. I amb tot­hom: amb el bisbe de Sol­sona o els meus amics de l’ANC, amb el líder del par­tit uni­o­nista de torn i tots els qui –impre­sen­ta­bles o no– par­len i opi­nen, fins i tot a la lamen­ta­ble tele­por­que­ria d’algu­nes cade­nes cada tarda.

Mill pro­posa que, si n’hi hagués, “l’ofensa” –men­tre no sigui cri­mi­nal i activa– resulti cas­ti­gada per l’opinió, no per la llei. Demano que no es per­se­gueixi ningú per les idees, pacífica­ment expres­sa­des, amb una mena de Pre­cogs de la poli­cia del Pre­crim (han vist la pel·lícula Mino­rity Report, del 2002, suposo). L’arti­cle 19 de la DUDH està vigent: és el meu dret. I el seu. Podem pen­sar, par­lar i votar. Ho podem dir tot, sense mal­me­nar l’honor i la repu­tació de ningú. Endu­guin-se els fis­cals esbo­jar­rats i els grups de pressió de llo­guer, perquè –d’un bàndol o de l’altre– els mer­ce­na­ris de la guerra d’idees només mal­den con­tra la lli­ber­tat i volen posar “fora de ser­vei” l’arti­cle 19.