L’amic

Recordo el premi Prudenci Bertrana de l’any 2009. Va guanyar-lo Màrius Carol amb L’home dels pijames de seda, una novel·la sobre l’estada de Truman Capote a Palamós quan escrivia A sang freda. Jo era un dels membres del jurat. No vaig votar per aquesta novel·la. N’hi havia una altra que m’agradava més. Devia defensar-la amb tanta vehemència que uns mesos més tard, potser per rescabalar-me, l’Ester Pujol, que llavors treballava a Edicions 62, va convidar-me a la presentació a la premsa gironina de L’home dels pijames de seda. “He pensat que t’agradaria.” Era un dinar a l’Hotel Trias, de Palamós. Jo, llavors, encara treballava en un institut. A la vida, si vols ser un xic lliure, millor que et guanyis les garrofes sense haver de demanar gaires favors. Vaig arribar tard, quan s’entaulaven. “Seu aquí”, em va dir l’Ester. Aquí, era al costat d’un home que interessava força més als periodistes que no pas Màrius Carol, el premi Bertrana o, per descomptat, jo mateix. Aquell home es deia Sandro Rosell. Com tothom, jo sabia que feia uns mesos que havia plegat de la directiva blaugrana que presidia Laporta. Però segurament era dels pocs que encara no sabia que estava començant a disputar a Laporta la presidència del Barça i que el diari que dirigia Màrius Carol l’ajudava molt. Amb Rosell vam parlar del mas que acabava de comprar a Caçà de Pelràs perquè jo de futbol no en sé prou i perquè, per diferents motius, ni a ell ni a mi no ens interessava parlar de l’últim premi Bertrana. Mesos més tard, els socis del Barça van votar Rosell. Com que per motius familiars resulta que jo en soc soci, no em fa res dir que vaig votar per Joan Laporta. Ja ho veuen, doncs. De moment soc dels que han anat perdent. Però que bé poder votar! Hi estem d’acord, amic Màrius?