No som ningú

L’exclamació no és nova, però l’allau d’escàndols corruptes l’han valoritzat i l’han convertit en moneda de curs habitual. És el crit de qui no pot deglutir tants casos i que veu amb estupor com un escàndol nou aviat anestesia l’escàndol anterior. Que apareix una deixa en un titular? “No som ningú”, s’exclama una veïna a l’ascensor. Que un fiscal anticorrupció gaudeix d’una societat a Panamà i que el cas esclata en plena campanya de la renda? “No som ningú”, diu el cambrer. Que un rei emèrit presenta a subhasta dos Ferraris que li sobraven al catàleg de patrimoni estatal mentre que un lluita per allargar la vida al cotxe amb reparacions? “No som ningú”, reconforta el mecànic. Que l’antic cap de gabinet de Celia Villalobos guarda 146 lingots d’or a Suïssa? “No som ningú”, etziba el veí de la barra del bar abans de cedir el diari ja llegit i tacat. Que presenten la princesa Elionor (11 anys) com a addicta al cinema de Kurosawa en un estat en què la televisió pública estatal fa una exhibició diària en prime time de com no vocalitzar? “No som ningú”, afirma el quiosquer. El clam s’escolta entre molts gremis, i aquí un secret: al gremi periodístic a Madrid s’escolta també el “no som ningú” quan una cadena de televisió jove fa un reportatge sobre el Congrés com si ella acabés d’inventar el periodisme parlamentari, o quan un premi literari dotat amb 120.000 euros distingeix els mèrits d’una amiga de Letizia a la professió, o quan els mateixos tertulians televisius que van profetitzar una segura derrota de Pedro Sánchez al PSOE ara alliçonen sobre les tensions entre l’Aràbia Saudita i Qatar. Fins aquí el secret i que no surti d’aquí. El consol de qui no és ningú és gaudir des de l’anonimat dels plaers de la vida, des del cafè del matí al primer glop de cervesa que Philippe Delerm identificava com un dels petits plaers. Què? Que enmig d’aquest paisatge vostè també gaudeix de la senzillesa de llegir el diari amb un cafè o amb una cervesa a la mà i no es canviaria per cap dels al·ludits? No som ningú...