Pollastre i tripa de bacallà

I bé, va arribar el dia de degustar el pollastre amb tripes de bacallà a Cassà de la Selva. Va ser l’altre dissabte, 27 de maig. L’Ajuntament, amb l’amic Àngel Madrià al telèfon com a persona interposada, m’havia fet el convit el mes de setembre passat. Ja els n’havia parlat en un altre article. “Insensats”, els havia dit. “Vosaltres sou conscients de les coses que poden passar en nou mesos? Si encara no ha nascut l’avi del pollastre que ens hem de menjar...” L’Àngel va riure, i el regidor de Cultura, Josep Ferrer, en el correu que em va enviar, també. En nou mesos se m’ha mort l’amic de tota la vida. Es trobava en les mateixes bones o passables condicions que jo i respiràvem el mateix aire. En nou mesos, el restaurant que ens havia de servir el pollastre ha tancat. Com una excepció, van encendre el foc de la cuina i van parar taula per a nosaltres. El regidor de Cultura, una mica més i no pot venir perquè dies abans havia patit un despreniment de retina. Que vagin rient. Fer convocatòries d’un dia per l’altre no és bo, però fer-les amb tanta anticipació tampoc. El convit comportava que, abans, faria una petita conferència. Els vaig parlar de periodisme. Algú es va meravellar que es pogués escriure un article cada dia. “Més difícil seria fer-ne un a l’any.” Em vaig mirar l’Àngel Madrià, que seia al meu costat i m’havia presentat a la concurrència: O cada nou mesos.

L’acte diguem-ne acadèmic es va celebrar a Can Trinxeria, una casa modernista. A Cassà hi ha altres cases igualment imposants. Els empresaris del suro van tirar arquitectònicament de beta, en les èpoques de gran demanda del material que fabricaven. Encara hi ha demanda. N’hi ha d’haver, si al país no queda ningú que no tingui una vinya i no elabori vi. Els Trinxeria, titulars de la casa ara municipalitzada havien estat parents de Carles Bosch de la Trinxeria, l’autor de L’hereu Noradell, novel·la recomanable, inclosa en la col·lecció Les Millors Obres de la Literatura Catalana.

A dinar. L’amo del restaurant ens diu que ha trigat quatre dies a cuinar el pollastre. Massa temps a la cuina no és, en principi, garantia de res. Molts cops vint minuts donen més resultat que seixanta. El pollastre amb tripes reclamava els quatre dies: tendre, melós, gustós, gens pesant, excel·lent. Un mar i muntanya perfecte. Llàstima per a vostès que hagin tancat.

Ens acompanyava l’alcalde, Martí Vallès. Després de tota la vida fent de metge, ara ha agafat la vara. Sempre planyo una mica els alcaldes. Tants problemes, tanta dedicació... Em diu: “Un cop jubilat, he descobert la meva vocació; sent metge ajudes les persones, però sent alcalde ho pots fer molt més i en tots els camps.” I afegeix: “Soc feliç.” Va bé que et convidin a visitar el país.