‘Trumpada’

L’1 de juny, Trump va anun­ciar que els USA aban­do­na­rien l’acord de París con­tra l’escal­fa­ment glo­bal (això es suma al fet de posar un notori nega­ci­o­nista de l’escal­fa­ment glo­bal com a direc­tor de l’agència de pro­tecció medi­am­bi­en­tal). Però la reper­cussió pràctica de la reti­rada serà pràcti­ca­ment nul·la, pel fet que l’acord de París era sim­ple­ment la suma dels com­pro­mi­sos de reducció d’emis­si­ons que cada país havia deci­dit empren­dre uni­la­te­ral­ment, i perquè l’acord no conté meca­nis­mes de sanció per als incom­pli­dors: cada país pot fer el que vul­gui, tant a dins com a fora de l’acord.

Però si la per­manència a l’acord tenia tan poca reper­cussió pràctica, per què Trump ha deci­dit reti­rar-se’n, mal­grat l’onada de descrèdit, crítiques i anti­pa­tia vers els EUA que això ha gene­rat a la resta del món? I la res­posta és que Trump ha venut la reti­rada fona­men­tal­ment com la rec­ti­fi­cació d’un trac­tat que empit­jo­rava la com­pe­ti­ti­vi­tat dels EUA, fent una picada d’ullet als votants del par­tit repu­blicà.

Ara mateix, els EUA són un país esquei­xat per la mei­tat entre dues mane­res d’enten­dre el món i la vida cada cop més opo­sa­des i irre­con­ci­li­a­bles. I la mei­tat dels votants repu­bli­cans viu, res­pira i s’ali­menta exclu­si­va­ment dels relats difo­sos per la caverna ampli­fi­ca­dora dels nega­ci­o­nis­tes de l’escal­fa­ment glo­bal. Que aquests relats esti­guin com­ple­ta­ment des­con­nec­tats del con­sens científic els és irre­lle­vant (la revista Nati­o­nal Geo­grap­hic va arri­bar a qua­li­fi­car el par­tit repu­blicà com el par­tit anticiència). El par­ti­disme dels repu­bli­cans ha arri­bat a un punt en què sem­bla que tot s’hi val. Com a mos­tra, el recent cas de Greg Gian­forte, que va gua­nyar una cadira al congrés a Mon­tana el pas­sat 25 de maig, després que el dia abans hagués agre­dit un peri­o­dista de The Guar­dian. No con­tent amb això, Gian­forte va eme­tre un comu­ni­cat en què cap­gi­rava els fets i pen­java la llufa al repor­ter. Malau­ra­da­ment per a ell, hi havia un equip de tele­visió que va gra­var tot l’inci­dent. Com que més d’un terç de l’elec­to­rat ja havia votat per cor­reu, i pos­si­ble­ment no tot­hom que va votar el 25 es va assa­ben­tar dels fets a temps, no podem saber quin hau­ria sigut l’impacte dels fets si hagues­sin pas­sat a més distància de les vota­ci­ons. El què sí que sabem és que un cop ja se sabia que havia gua­nyat, i davant dels de la seva corda, va dema­nar per pri­mer cop perdó pel fet i per haver men­tit, i el públic li va con­tes­tar cri­dant: “Estàs per­do­nat!”

I aquesta és la veri­ta­ble mala notícia d’aquest anunci de Trump: que per una gran fracció dels EUA sem­bla que agre­dir i men­tir està total­ment jus­ti­fi­cat, si es fa per la causa. Trump només és el vehi­cle triat per comu­ni­car al món qui­nes són les pri­o­ri­tats i els objec­tius dels votants repu­bli­cans. Si no fos ell, hau­ria sigut un altre. Trump és l’anècdota, un pinxo. El que és subs­tan­tiu és la mar de fons.