Tribuna
La línia vermella
La línia vermella és aquella que, si es traspassa, la pròpia força es debilita a partir del judici d’un tercer aliè i neutre, però amb influència en el conflicte. Si aquest és polític, en un temps de globalitat, no pot ser aquella altra cosa que l’opinió pública. En el conflicte entre el Govern central i la Generalitat saber quines són les línies vermelles és important, s’han de gestionar adequadament. El fet que avui les circumstàncies hagin canviat respecte del passat ens hauria de fer pensar en el futur. Ser capaç de fer-ho a partir de la realitat d’avui és cabdal per evitar cometre errors...
El Govern Central no mou la seva posició. Espera com en el passat que el conflicte es resoldrà al seu favor perquè a Catalunya es produirà un trencament entre els partits de dreta i esquerra. La dreta en cas de conflicte obert optarà, com sempre, per l’ordre i l’immobilisme.
La dreta catalana a partir de juliol del 1936 va optar per Franco perquè la inestabilitat social els feia sentir justament amenaçats, els anarquistes i l’esquerra radical els matava pel fet de ser rics o religiosos o conservadors de costums i vida. L’extrapolació d’aquesta circumstància extrema al moment actual ha portat la dreta espanyola a creure i expressar que “abans es trencarà Catalunya que es trencarà Espanya”. Les circumstàncies són ara diferents, ningú es veu amenaçat, pot estar incòmode per l’entorn mediàtic que viu Catalunya, però no pot témer per ell, la seva família o la seva economia.
Des del segle XIX fins Als anys seixanta del segle XX, la reivindicació catalanista estava frenada per l’aranzel que protegia els productes industrials catalans venuts a Espanya, bàsicament el tèxtil. El catalanisme tenia un recorregut limitat perquè l’economia depenia en gran manera de l’exportació a Espanya. Ara l’economia va bé, millor que a Espanya. De les exportacions catalanes el 40% van a la resta d’Espanya i el 60%, a la resta del món.
La dreta catalana era moderadament reivindicativa per no entrar en conflicte amb l’interès econòmic. Foment del Treball, patronal catalana, era un lobby potent i estable en defensa de l’aranzel. No és fins al 1952, amb Miquel Mateu, que el president de Foment és un empresari aliè al sector tèxtil. El mercat comú de la UE ha trastocat aquest principi. En conseqüència, la defensa dels interessos propis de la burgesia catalana, els negocis i l’ordre, són el mateixos que abans, però plantejats de manera diferent i per tant no es poden esperar comportaments paral·lels. La conclusió és òbvia, per tal què les reivindicacions catalanes no perdin força, l’economia ha d’anar bé, les exportacions, créixer, i la pau social i la democràcia s’han de mantenir. Aquesta és una primera línia vermella que no han de traspassar els partidaris de la independència i del referèndum.
La presència de la dreta catalana en el procés, PDeCAT, és essencial perquè el procés i la reivindicació demostri la seva força a partir de la seva transversalitat. Per això és més enemic dels unionistes Puigdemont que Junqueras. Aquesta seria la segona línia vermella.
El plantejament del Referèndum com a reivindicació bàsica de la part catalana ha estat un encert perquè agrupa una gran majoria de la població que sí vol ser consultada, però de la qual només una part és partidària de la independència. Aquesta seria una tercera línia vermella.
El trencament de la legalitat no es pot anunciar. El referèndum s’ha de forçar, però el que passi després si es guanya no es pot planificar, hi ha massa variables no controlades.
La quarta línia vermella és conduir totes les accions per poder celebrar el referèndum dintre de la legalitat. Si, efectivament, el Govern central via tribunals de justícia impedeix la seva celebració, el govern català, individualment o col·lectivament, serà inhabilitat. S’ha d’acceptar aquest fet, tornar a reivindicar el referèndum i donar entrada a una nova generació de polítics per continuar amb idèntic plantejament i reivindicació. El conflicte no és resoluble a curt termini.
Catalunya té polítics que poden substituir els actuals en cas d’inhabilitació, tant en l’àmbit econòmic com en l’àmbit del govern, Pere Aragonès, Josep M. Jové, Elsa Artadi, Natàlia Mas, Albert Castellanos... Qui podia pensar que per substituir el president Mas hi podia haver un polític com el president Puigdemont?
La cinquena línia vermella és explicar a la ciutadania que si el procés surt malament i no s’aconsegueix l’objectiu de celebrar el referèndum hi ha recanvi polític en els partits per continuar el procés iniciat, però sense abandonar la democràcia i sense violentar l’ordre social.
En les presents circumstàncies s’ha d’evitar el dramatisme i donar la màxima seguretat de continuïtat a la ciutadania, aquesta podria ser la sisena línia vermella.
La violència i el desordre és el pitjor enemic de la posició catalana...