Escòcia salva May

Escòcia s’allunya del segon referèndum sobre la independència. Diumenge, quan es va fer pública l’enquesta a peu d’urna, que vaticinava una davallada considerable de l’SNP, semblava que els escons perduts havien d’haver anat a parar a les files laboristes, que hi hauria hagut un vot dual que hauria beneficiat Jeremy Corbyn en un entorn tradicionalment laborista abans del gran auge independentista, i també perquè Escòcia s’havia decantat pel remain i hauria volgut contrarestar els plans d’un Brexit dur votant labour. I en part va ser així: l’esquerra va obtenir sis escons més a Escòcia dels que tenia. La sorpresa va ser que la principal mossegada a l’SNP la van protagonitzar els conservadors, que van passar d’un solitari diputat obtingut el 2015 a tretze parlamentaris, en un territori molt hostil als tories des de la infausta Margaret Thatcher. Diu l’acudit que hi ha més ossos panda a Escòcia –al zoo d’Edimburg n’hi ha una parella– que no pas conservadors escocesos a Westminster. Des del 2015 la broma es podia aplicar també a laboristes i a libdems, però l’acudit ha quedat obsolet.

Què ha passat perquè Escòcia hagi salvat paradoxalment Theresa May de la desfeta total? Què ho fa que els tories hagin renascut en un territori que els tenia aversió? El gir s’explica en bona mesura per la precipitació de l’SNP a l’hora de plantejar el segon referèndum, però també hi ha influït la personalitat de la nova líder conservadora escocesa, la jove Ruth Davidson, amb una imatge moderna allunyada del perfil habitual. No ha dubtat, per exemple, a reclamar garanties per a la comunitat LGBT de la Gran Bretanya pel pacte de May amb els rònecs ultraconservadors nord-irlandesos del DUP, contraris a l’avortament i als matrimonis igualitaris –Davidson és obertament lesbiana–. Tanmateix, l’independentisme escocès gaudeix d’un ampli suport acreditat, hegemònic. Un pas enrere no sempre significa retrocedir. Escòcia s’allunya d’un segon referèndum en què guanyi el no.