La campana del drapaire

Ho fotografiem i filmem tot, però per tenir complet el present i poder-lo consultar en el futur ens falta enregistrar els sorolls. No els sorolls que acompanyen per atzar les imatges filmades sinó sorolls per ells mateixos. Ara evocava la campana del drapaire que cada matí havia passat per davant de casa, primer amb un carro tirat per un cavall i després amb una furgoneta. No era una campana sinó una mena de tapadora d’olla o de plateret ondulat que l’home percudia amb un pal. Tres tocs repetits tres vegades amb un de més enèrgic al final. Tinc la música al cap, la puc imitar amb els llavis o colpejant els dits sobre una taula, però són aproximacions. Cada període de tocs acabava amb l’home cridant “drapaire”, amb la segona a molt accentuada i la e gairebé inaudible. Ara que hi penso: devia ser l’únic negoci, en aquella època i abans, que s’anunciava en català sense que ningú no li cridés l’atenció. L’hauríem d’haver enregistrat i dipositar el document als arxius locals o nacionals on els investigadors miren de reconstruir el passat.

L’amiga Pilar González-Agàpito està publicant uns llibres amb les imatges i la història de les botigues antigament establertes als carrers més comercials de la ciutat i que encara són en el record de molta gent. Per ser els llibres complets falta la campaneta de la porta, el dring de la caixa registradora, l’estrèpit de la màquina de torrar el cafè, l’“A Maria” dels clients i la resposta dels dependents... També hi falten les olors, però les olors, vives en la memòria com els sabors, no tenen màquina inventada que les emmagatzemi. Els laboratoris Lucta de Montornès del Vallès, que fan essències i olors de qualsevol cosa, fins i tot de cotxe nou i de galleda de plàstic, han intentat reproduir, per encàrrec d’estudiosos, les olors de les coves de la prehistòria o dels carrers de l’edat mitjana. Temptatives recreatives i res més. Ens falta la campana autèntica del drapaire. I d’aquí a uns anys ens faltaran el soroll dels motors d’explosió, la piuladissa dels ocells dels carrers que han perdut arbres, les imprecacions dels borratxos a mitjanit, el xoc dels vasos i copes de plàstic, el timbre de les cases i dels mòbils, el degoteig de les aixetes...

Quin dia va deixar de passar el drapaire? Per què no em vaig alarmar de no sentir-lo? El seu fill venia a col·legi. Cada dia duia una novetat: un plumier, un estoig, una caixeta, uns llapis de colors, un rellotge... Objectes que la gent es treia de casa, que el seu pare recollia i que ell triava entre els millors. S’hauria pogut establir una evolució de les coses de les quals la gent prescindia, cada cop més noves i luxoses com més el “miracle econòmic” s’expandia. El fill no va seguir el pare. L’últim cop que el vaig veure era el zelador del cementiri municipal.