Política

El debat de la moció de censura ha mostrat algunes de les misèries (amb alguna excepció) dels parlamentaris d’aquestes latituds: el cinisme xulesc, l’arrogància moral, l’insult gratuït, la reacció tavernària, la teatralitat de Pastorets, l’obediència cega al líder, el pacte de conveniència... M’ho va dir un amic: no em podria mai dedicar a la política. No resistiria haver de tenir sempre la raó. En el llenguatge científic un constata uns fets i, en base a això, estableix un principi general. En el llenguatge polític un aplica el (seu) principi general per establir els fets. I qui dia passa, any empeny. Ho podríem dir d’una altra manera: si un no és capaç d’ignorar els fets, més val que no es dediqui professionalment a la política. Potser per això els líders polítics es troben sovint donant versions “diferents” de les coses que havien afirmat en el passat. Un que es va dedicar a aquest negoci durant molts anys i no tenia pèls a la llengua era el llegendari Winston Churchill. Ell va saber resumir en una frase el que jo intento explicar de manera tan enrevessada: “L’habilitat d’un polític consisteix a anunciar el que passarà demà, la setmana vinent, el mes que ve i l’any següent. I tenir l’habilitat, després, d’explicar per què no va passar.” Tot això deriva en un esmolat sentit de la supervivència que aboca els polítics a actituds cíniques cada dos per tres. La Theresa May –com va fer l’Artur Mas el 2012– ha convocat unes eleccions totalment fora de temps perquè els votants li augmentin significativament la majoria que ja tenia. I, com li va passar a Mas, els votants li han reduït clarament la majoria. La jugada ha fallat. El resultat semblaria obvi: disculpin les molèsties i presento la dimissió. Mas no ho va interpretar així i May, de moment, tampoc sembla disposada a fer-ho. Deuen aplicar el principi d’un conegut ministre de Margaret Thatcher: “Soc prou humil per reconèixer els meus errors, però prou astut políticament per constatar que he oblidat quins eren.”