Els dominics se’n van

Vam entrar al temple del Sagrat Cor un diumenge, mentre celebraven la missa. L’anunci que totes les feien en llengua espanyola havia estat determinant per deixar-hi d’anar des de feia anys. Massa temps no es va poder oir missa en català, per renunciar-hi. Però una autèntica sorpresa ens va fer caure de l’escambell: el temple era ple de creients. Un component de gent jove i matrimonis. Ens adonàrem que una bona part eren procedents d’Amèrica. L’ambient era exultant: tota la lluminària encesa, cants fervorosos recitats per tothom, músiques alegres... Un autèntic clima fervorós, però festiu, i les pregàries eren recitades en la llengua de la seva infància, la llengua dels seus pares! A l’hora de la comunió s’aproparen a l’altar moltes persones, que la rebien amb unció. Acabada la missa, l’alegria es multiplicava, conscients de tenir el Crist en ells. No era cap celebració especial; era, senzillament, la missa de diumenge, en què aquelles persones sumaven a la fe el record de les tradicions dels seus països.

Era inevitable el contrast amb algunes celebracions parroquials amb feligresos ancians, i amb celebrants envellits i rutinaris, que diuen la missa més com una obligació que pas com un goig. La falta de clergues joves, de lideratge episcopal, i de resposta d’uns creients que disposen de prou estímuls per no buscar-los en l’espiritualitat, comporta una situació en què l’Església a Girona és més nominal que efectiva.

Ara els pares dominics, que han regit aquella església des de fa seixanta-sis anys, se’n van el dia 30 d’aquest mes. La falta de vocacions els hi obliga: només quedaven dos pares. El Sagrat Cor va ser temple dels jesuïtes, des de la seva fundació, el 1901, fins a l’any 1951, quan va passar als dominics, que renovaven una presència a la ciutat que arrenca del segle XIII, quan ocupaven el convent i l’església de Sant Domènec, avui seu de la universitat.

S’acumulen records: la missa dominical de les sis del matí per als excursionistes que volien agafar el tren d’Olot, ja que no existien les misses anticipades, els sermons apocalíptics dels pares Quílez i Ezcurra, que omplien de temor els seguidors, i l’afluència massiva a les vetlles nocturnes, en què per torns s’agenollaven els escollits davant l’altar per passar-hi dues hores de la nit en meditació! L’Apostolat de l’Oració, les congregacions marianes... distingits per medalles penjades al coll, i el missal a la mà!

Al carrer Albereda s’alça aquesta església neogòtica. És d’una època en què el sant pare es considerava presoner d’Itàlia, i els creients s’aplegaven fent pinya en la fe. Era un temple de reparació i d’expiació. El seu futur, ara, és incert.