La felicitat existeix

Fa uns dies, durant el lliurament dels Premis Nacionals de Cultura, es va produir un diàleg en diferit, sobre la felicitat, entre Vicenç Altaió, poeta i traficant d’idees, i Albert Serra, un dels guardonats. Presentant el segon amb un comentari preenregistrat, el primer va explicar que, veient-lo un dia nedar a la platja del Llané, a Cadaqués, el cineasta va semblar-li l’ós de peluix que Lorca va regalar a Anna Maria Dalí. Hi va afegir que, en acostar-s’hi, Serra va dir-li: “La felicitat existeix”. Altaió va comentar que va pensar que, a més de ser trapella i original, l’home que va convertir-lo en Casanova a Història de la meva mort també és sensible i emotiu d’aquella manera catalana, és a dir, sense que es noti gaire. Quan Albert Serra va pujar a l’escenari del teatre La Sala de Rubí, tenia un capteniment seriós, com és habitual. En tot cas, potser molts esperaven que fes una de les seves declaracions incendiàries. En canvi, va felicitar la resta dels premiats per la constància i determinació amb la qual fan el seu treball i hi va afegir que, a més, ell actua amb pragmatisme. Això perquè fa temps es va adonar que la vida, “tota sola”, no té cap sentit, però que, amb el filtre de les arts o de la cultura, es transforma màgicament en alguna cosa més interessant, rica, complexa i fins i tot molt més divertida. De fet, Serra sempre diu que fa cinema amb una sèrie de gent (als quals va expressar el seu agraïment) per sublimar la vida i fer-la més divertida. És així que, com qui no vol la cosa, un va recordar-li la felicitat que sent en contacte amb l’aigua del mar (i això és naturalesa) i l’altre va replicar-lo apel·lant al gaudi que procura la cultura. Una reconciliació gens aliena a la bellesa, que, segons la cita de Stendhal amb la qual va acabar el discurs de Serra, és la promesa de la felicitat, que, certament, també existeix.