La por

La por és una emoció que es caracteritza per la sensació provocada per la percepció d’un perill, real o suposat, present, futur o fins i tot passat. És una emoció primària que es deriva de l’aversió al risc o l’amenaça. La màxima expressió de la por és el terror. I la màxima expressió és el terrorisme, l’ús sistemàtic del terror amb l’objectiu de coaccionar societats i governs. D’un temps ençà, som testimonis i víctimes d’una sèrie d’atemptats indiscriminats i impossibles d’avortar perquè els porten a terme un sol individu amb una mínima infraestructura (un cotxe, un camió, una arma de foc o blanca). La primera ministra britànica va reconèixer que el Regne Unit no té por. Ho va dir després del primer atemptat a Londres. Abans del de Manchester i el d’aquest dilluns. El mateix van dir els premiers francès i belga després de les urpades terroristes perpetrades en els seus respectius territoris. I, de fet, és el mantra que repeteixen una vegada i una altra els dirigents polítics quan es dirigeixen a la seva població (que sí que viu amb la por, el pànic, la paranoia de sospitar de tot, vagi on vagi) per tranquil·litzar-la i demanar-li que faci vida normal com si res hagués passat i per no donar aire al terrorisme que vol precisament paralitzar de por la societat amb les seves accions. Els dirigents polítics, com tantes altres vegades, opten per no creure en el que prediquen. S’esgargamellen proclamant que no tenen por, però els falta temps per desplegar una política que no fa altra cosa que facilitar als terroristes i violents la feina. Admetem-ho: tenim por, i què? No passa res. És una emoció necessària per a la supervivència individual i grupal. Reconèixer-ho és un primer pas per voler vèncer-ho. Reconèixer els riscos, assumir-los i actuar amb prudència i amb normalitat sense deixar de ser el que som, que és just en contra del que està el terrorista. Som més i sabem que podem vèncer. Per tant, crec que aquesta pot ser una bona manera de respondre a la por.