‘The New York Times’

Alguns diuen que el govern català va pagar a The New York Times perquè publiqués l’editorial de la vigília de Sant Joan en què recomanava al govern espanyol que permetés el referèndum. Es deuen pensar que The New York Times és com molts diaris d’aquí, que si no són comprats d’alguna manera o altra són sensibles als favors i dinades dels governs espanyols o a això que anomenen l’Ibex 36. És “36” o la cotització és superior? La meva retentiva pels números és fatal. En tot cas, si el suborn és cert el govern ha fet curt en el pagament perquè el mateix editorial exposa la conveniència que del referèndum en surti el no. Seguit de mesures que satisfacin les reivindicacions dels catalans, ben entès. Subornem amb poca moneda. El mal finançament té això.

La maquinària d’exteriors del govern s’ha treballat el mercat americà. El mateix president Puigdemont en persona va fer una volteta pels Estats Units. Es va entrevistar amb polítics i institucions. “Polítics i institucions de tercera”, van dictaminar alguns analistes d’aquí, els que en van parlar. “El govern i el seu president han fet el ridícul.” I surt The New York Times amb el seu editorial de nit de Sant Joan que deixa en ridícul els crítics. La maquinària d’exteriors, i també la força visual i auditiva de les grans manifestacions dels successius Onze de Setembre, ha internacionalitzat el “conflicte”. El govern espanyol diu que la internacionalització no s’ha produït, però el cert és que sabem com es diu “Catalunya” en tots els idiomes perquè tots els diaris del món en parlen, per bé o per mal. És convenient que surti el no? Els catalans, que saben el que els convé, decidiran. Per això reclamen el referèndum.

Si fóssim més malpensats i atribuíssim al govern espanyol més instint polític, diríem el contrari: el govern espanyol, en vista d’un problema que el té atrapat, va pagar l’editorial de l’influent diari que cada dia és llegit a totes les cancelleries amb l’objectiu de poder claudicar i manifestar que amb un consell tan enraonat es veu forçat a negociar i a permetre l’acte programat per al primer d’octubre. “Claudicar” i “forçat” són paraules massa dures i comprometedores. Ja en trobaríem unes altres més políticament satisfactòries per al govern espanyol, en el curs de les negociacions. El diari recomana el no. És possible que hi insistís, si el referèndum fos autoritzat. El govern espanyol no tindria una millor campanya, ni pagant.

Ara: obtingut el no, serien satisfetes algunes de les reivindicacions dels catalans, com The New York Times reclama? Em sembla que el diari americà, que enfoca la situació millor que molts diaris d’aquí, s’enduria una decepció tan gran que es penediria de no haver aconsellat generosament el sí.