L’alcaldessa copia!

En tan alt grau excel·leix lo polític estament, que deuria ésser molt reverit si los dirigents observaven aquell segons la fi perquè fonc instituït e ordenat... M’ha vingut aquest pensament propi després de llegir que l’alcaldessa de Vilada ha publicat una felicitació de festa major copiant fragments del programa de festes d’un altre poble. L’oposició l’ha felicitada per plagiar tan bé, però trobo que res no és mesquí ni cap hora és isarda. O no? L’alcaldessa diu que “actualment no hi ha res que sigui inèdit” i que ho va fer “perquè em va semblar que [els fragments] recollien les paraules que estava buscant”. Mirin, no em facin decantar. Jo només sé que no sé res. Segons com, penso que això de fer d’alcalde es resumeix a ser o no ser, aquest és el dilema, si a l’esperit li és més noble sofrir els cops i els dards de la ultratjant Fortuna, o armar-se contra un mar de sofriments. No ha de ser fàcil passar cada any el Rubicó de la salutació en el programa de festes. Escrius, t’ho imprimeixen i au, els daus ja estan llençats. És clar que d’altra banda també penso que coi, venim d’un silenci molt llarg, i si representes un poble també representes la seva creativitat. No pots donar senyals de desídia, per molt que escriure et costi. Algú podria estar temptat de dir que des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils... Potser sí que l’alcaldessa havia de refiar-se més de les seves idees i no parafrasejar les dels altres. “A tocar de Sant Joan, encara enlluernats per les fogueres que obren el solstici d’estiu i amb la memòria encara fresca del ressò de petards i traques, arriba la festa major del nostre poble...” Coi, il·lustríssima, tan difícil et resultava empescar-te un parell de recursos estilístics de la teva collita? Buf, que cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge terra, i com m’agradaria allunyar-me’n nord enllà, on els dirigents polítics són desvetllats i s’expressen amb propietat. Aquí la majoria d’edils formen una estirp de ganduls del clixé mental que ens condemnarà a un altre segle de soledat entre les nacions cultes del món. Caldria recordar-los que, si més no abans, las estirpes condenadas a cien años de soledad no tenían una segunda oportunidad sobre la tierra, i ara digues per què coi m’ha sortit el castellà quan estava pastant en català un colofó ben personal per a l’article.