Hi ha gent emprenyada que sobreviu sota unes condicions socioeconòmiques hostils pensant que la culpa és dels immigrants i de la meteorologia i no els calen altres consideracions, però també hi ha qui es fa preguntes i que quan se les fa sobre l’habitatge afirma que aquest país té un problema gravíssim. Gent que sap que això que s’anomena parc d’habitatge públic, aquí és ridículament reduït si es compara amb el d’altres països europeus; i que a cada barri i a cada poble hi ha nombrosos habitatges tancats fruit d’execucions hipotecàries, propietat de les entitats financeres i grans tenidors.

Tants uns com els altres, tenen notícia del vergonyós rescat amb fons públics de la banca i, tots, els que no pensen i els que pensen molt, els que pateixen i els que no, poden entendre que hauria estat lògic i raonable vincular la generositat dels 60.600 milions d’ajuts públics que la banca mai tornarà a la cessió dels immobles que mantenen a l’espera de la nova temporada especulativa. I, quasi d’esma, s’arriba a la conclusió que el parc de lloguer públic que tant ens convé i no tenim, es podria conformar amb els milers d’habitatges de la Sareb i companyia que si tenim i que no ens convenen. No són pocs els que creuen que estaria bé que existís una llei que obligués als grans tenidors en zones on hi ha un important dèficit d’habitatge, a cedir els pisos buits a canvi d’un lloguer social. Seria una llei justa, sensata i civilitzada que podria corregir mínimament un dels grans desordres de la nostra societat. Potser ja en són conscients però aquesta llei existeix. Es va aprovar al Parlament català l’octubre de l’any passat pràcticament per unanimitat i, llevat d’escassíssimes excepcions, ningú l’aplica. Es una llei que assenyala les 234 poblacions on hi ha més demanda d’habitatge social per actuar-hi prioritàriament, que identifica els habitatges susceptibles de ser reclamats, que es proposa mobilitzar el parc d’habitatges buits i que fixa els terminis i procediments per sol·licitar-ne l’expropiació temporal d’us. No és la llei ideal però dóna instruments a les administracions municipals i els permet portar la iniciativa.

Tant és. Seguim amb gent sense casa i cases sense gent i ara, a més, amb lleis que ho podrien resoldre i no s’apliquen. Que esperen? Que l’anul·li el Tribunal Constitucional per poder dir que l’enyoren? La llei és la llei; la llei és la democràcia, ens diuen a diari. Potser, en lloc d’una república ens convindria fundar un banc que són entitats prodigioses que tenen la capacitat de quedar al marge de les lleis que no els agraden, tant si venen d’un parlament com del seu estimadíssim capitalisme.