Els amics de Facebook

Els més discrets en tenen un centenar i els més famosos, considerats influencers (ha!), molts milers. Dels meus, alguns eren coneguts d’antuvi; d’altres, sabuts de referència: veïns del barri, de la feina, de la cultura, de la premsa. I, per la facilitat de clicar positivament a les sol·licituds d’“amistat”, un no dir dels quals no en sé ben res. Vaja: suposo que com tothom que s’ha deixat anar per aquest tobogan. Tinc comptats amics que eviten aquests entreteniments; els admiro pel temps que deixen de perdre i que poden dedicar (penso en un garrotxí) a aprendre l’hebreu o tocar el violí, treballar l’hort o passejar pel bosc, caçar bolets o espàrrecs quan s’escau, i freqüentar part dels llibres interessantíssims que, per més anys que visquem, quedaran verges de lectura. En aquest sentit, un altre amic, de Besalú i periodista, es preguntava desolat com perdíem el temps abans dels smartphones i similars. Però tornem al tràfec diari a què ens aboca l’addicció. Si ens posem formals hem de dir que el Facebook podria ser molt interessant. Els “amics” podrien assabentar-nos de mil i una curiositats plaents i instructives: viatges i fotos singulars –no vulgars–, esdeveniments inusitats, lectures distingides, denúncies pertinents... Resulta, però, que la majoria d’informacions són banals, reiteratives, domèstiques i a vegades impúdiques (un amic gastrònom, denerit com una llagosta de rostoll, apareixia enllagastat a sota –el nom del post el descobria– d’una dona monovolumètrica seminua). Però correntment l’exhibicionisme consisteix a repintar el mur amb aniversaris amb nens o avis bufant les espelmes, excursions amb el cunyat i els sogres a París, el darrer tuit d’un regidor de Viladoques amb dèficit de protagonisme, l’enèsim pastís de poma... Les intervencions sobre política podrien ser interessants, però la majoria no passen de reiterar mantres i prejudicis; tinc dos amics –un amic i un “amic”– que encara mantenen la virtut d’indignar un no dir la xarxa tot i que fa mesos i anys que cavalquen dues obsessions: combatre el nacionalisme dels altres i exercir l’anticonvergència. El nacionalismo envenena las almas y oscurece la razón, acaben de citar (ep: es veu que l’espanyol se’n salva). Hem d’acabar: el que sembla més preocupant del Facebook i de les altres xarxes són les “notícies” d’origen bord que, essent falses, són preses per molta gent com si emergissin del baedeker del realisme social. En fi: suposo que un semblant paisatge és que omple les pàgines de la majoria dels que hem fet milionari Muntanyadesucre.