Després de la por

Els clàssics sem­pre són essen­ci­als i, a més, de tant en tant, es tor­nen a posar de moda. I, ves per on, per even­tu­a­li­tats de la història, ara alguns vol­drien que quan mirem a les parets tot sem­blin pin­tu­res de Tizi­ano, Cara­vag­gio i Munch, els agra­da­ria trans­me­tre ter­ror i asse­gu­ren que a la can­to­nada ens espe­ren ple­gats la figura de Dràcula i el mons­tre de Frankens­tein. Inten­ten que quan fulle­gem un diari apa­re­guin els relats d’Edgar Allan Poe i ens espan­tem. Vol­drien que tot semblés fosc, perillós i intran­si­ta­ble. Vol­drien ins­tau­rar l’angoixa, els agra­da­ria que la por tornés a ser cen­tral en les nos­tres vides.

Dar­re­ra­ment, se sent un bro­git intens, una fressa i un tuf de maquinària rove­llada: la fàbrica de la por s’ha posat de nou en marxa. A tot drap. La volun­tat de fer-ne, d’espan­tar, d’escam­par la pos­si­bi­li­tat de nom­bro­sos perills és clara. Però gai­rebé tot­hom ja està vacu­nat i aquest virus no acaba d’arre­lar, i és que ja ho sap tot­hom i és pro­fe­cia que aquells que tant par­len de la por ho fan perquè no tenen argu­ments per engres­car, només miren d’ate­mo­rir, qui aban­dera la por no sol tenir mai pro­pos­tes, només ame­na­ces. I és més, qui apel·la a la por és perquè en té, perquè per por de per­dre alguna cosa impor­tant intenta trans­me­tre’n a la resta per blo­que­jar-los i para­lit­zar-los. En defi­ni­tiva, els grans aban­de­rats de la por volen con­di­ci­o­nar el pen­sa­ment i, sobre­tot, l’acció i, com que aquesta pel·lícula ja s’ha vist en mil oca­si­ons, tot­hom ja sap quin pa s’hi dona.

Així, davant de tot això, ni angoi­xes ni pànic, perquè una cosa és ser pru­dent i l’altra, que­dar-se atu­rat, perquè alguns iniciïn una política deli­be­rada. Sen­zi­lla­ment i, una vegada més, cal seguir enda­vant amb la força dels ide­als, pre­ser­vant els valors d’una soci­e­tat democràtica i lliure de pen­sar i fer tot allò que sigui cohe­rent en el marc del res­pecte i dels drets humans. Una vegada més cal tor­nar als més grans de la nos­tra cul­tura i recor­dar allò que can­tava Rai­mon ja l’any 1968: “Anem dient les coses pel seu nom! / Si no tren­quem el silenci / mori­rem en el silenci. / Con­tra la por és la vida, / con­tra la por és l’amor, / con­tra la por som nosal­tres, / con­tra la por sense por. / Anem dient les coses pel seu nom!”

És clar, hem de dir les coses pel seu nom i omplir-nos de l’antònim de la por, que és la valen­tia, ja que si no, què farem, quina és l’alter­na­tiva? Cal seguir els camins que ens dicta el cap i el cor perquè, si no, no seríem nosal­tres, només autòmats amb els movi­ments mar­cats. Si cal empenta, empenta; si cal coratge, coratge, si cal coherència, coherència. I seguir el fil con­duc­tor de la nos­tra existència, que és defen­sar aque­lles coses essen­ci­als (el vot per deci­dir, per exem­ple) de la millor manera que es poden defen­sar: fent-les.