Aquest és el camí

La manca de cultura democràtica a Catalunya i a Espanya, provocada per les interrupcions dictatorials i les guerres civil, fa que sovint es tingui una visió naïf del que pot fer o no pot fer el president de la Generalitat. Hi ha qui afirma que l’acció del govern depèn de les majories parlamentàries, mentre que la presidència de la institució obliga a tenir presents els sentiments i les sensibilitats del conjunt de la ciutadania de Catalunya, pensin com pensin. Això seria així si el president de la Generalitat fos un cap d’estat simbòlic i fos elegit directament pels ciutadans. En el nostre sistema, com s’ha pogut comprovar des del 1980, els presidents són escollits pels grups parlamentaris i són més un cap de govern que no pas presidents en el sentit que reivindiquen els que li atorguen el paper de símbol de l’autogovern. Aquesta concepció tradueix la mentalitat autonomista de qui ho defensa.

No sé com s’organitzarà la futura república catalana si és que pot néixer després del referèndum de l’1-O, però ara com ara el president de la Generalitat és el líder de la majoria parlamentària que l’ha triat i orienta les polítiques del govern que presideix. És absurd, per tant, criticar el president Carles Puigdemont pel fet que encapçali decididament la majoria independentista, que a més és absoluta, del Parlament. El 27-S els electors van donar-li aquesta majoria amb una distribució d’escons que va provocar un terrabastall intern en el camp sobiranista, fins al punt de desplaçar el candidat que estava previst que fos president i substituir-lo per un altre. Va ser traumàtic, sobretot perquè l’infantilisme polític dels uns i la ingenuïtat dels altres va aigualir el que havia estat un festa. Soc dels que creuen que el 27-S els sobiranistes van guanyar, ajustadament però suficient, i que van ser les cosses entre els partits el que va provocar el desassossec posterior de la bona gent. Des de llavors, de tant en tant es reinicia una crisi.

Als polítics cal demanar-los professionalitat i sentit de la proporció. ¿Quin cap de govern del món hauria permès que un ministre del seu executiu gosés dubtar públicament del full de ruta plantejat per ell? ¿Quin cap de govern s’hauria mostrat impassible davant d’algunes comparacions entre ell i altres presidents? Cap. Escandalitzar-se per la decisió del president Puigdemont de destituir un conseller és tornar a la repetir la cantarella que el president no és el cap del govern ni de la majoria parlamentària que lidera. Tothom sap cap on va aquest govern. Ningú pot al·legar ignorància. S’hi pot estar a favor o en contra, però no s’hi pot estar a mitges. A més, hi ha un consens social molt ampli sobre la celebració del referèndum. Una majoria aclaparadora, que supera fins i tot el camp sobiranista i posa en evidència els socialistes i els comuns. Aquesta és la primera victòria d’un procés sobiranista que cal resoldre amb un sí o amb un no. Els partits del règim del 78 encara no ho han entès. O els cou.

La gran força transformadora a la Catalunya dels darrers anys ha estat un moviment interclassista, ideològicament plural i pulcrament democràtic com és el sobiranisme. Aquí el 15-M no va tenir mai la força que va adquirir a Madrid. La “revolució dels somriures” ha estat més eficaç i transcendent a l’hora d’esquerdar el poder de l’Estat a Catalunya. Si a Espanya l’Estat és a les mans de la brigada Aranzadi, a Catalunya la força del govern està determinada per la majoria social, encara que l’altra meitat sigui també molt sòlida. Com més empatats es digui que estem, més sentit té reclamar el referèndum i fer-lo. El govern ha posat la directa i exigeix lleialtat. Però per fer pinya cal saber socialitzar l’estratègia. És l’abecé del lideratge polític.

És per això que celebro que el govern i la majoria parlamentària convoquin tota mena d’actes per explicar-se i per redoblar el compromís dels alts càrrecs amb el projecte sobiranista. Si la democràcia espanyola estigués consolidada en comptes d’estar dominada pel fonamentalisme constitucional, no viuríem aquest moment, ja que els governs espanyol i català es posarien d’acord per convocar un referèndum. Més net i clar, impossible. Els que reclamen una presidència de la Generalitat “neutral”, amb el mite Tarradellas com a exemple, s’acontenten amb la fantasia simbòlica del banderí amb les quatre barres que exhibien al cotxe oficial Tarradellas i Pujol. Quan l’autogovern depèn d’aquestes coses és que no és res i Generalitat esdevé el nom d’una companyia asseguradora.