Un home llest

Hi ha anècdotes que deixen mal gust de boca i que t’enxampen sense xiclets. D’altres que, quan te les expliquen en primera persona, rius sense poder parar. Un dia, a l’Ivan Vendrell, bon cambrer i millor persona, el van intentar reclutar per formar part d’una secta. Això passava al bar on treballa, enmig d’una cèntrica plaça d’una capital de província. Un parell de dones rosses, d’idèntic pentinat bob estil àvia-que-fa-dies-que-no-es-tenyeix, se li van apropar amb decisió. Una era molt alta i l’altra, molt baixa. Li van comentar (vendre al Vendrell) que eren d’una associació internacional amb problemes de finançament. Una “associació” vinculada a les Càtares que pretenia, textualment, canviar la societat des de la base a cop de finança altruista –del pobre pallús que s’empassi tanta collonada. Si la víctima de la secta (parlem clar) no pot fer l’aportació econòmica requerida, elles li ofereixen una segona via. Així podràs compensar la teva pobresa donant les dades d’algun contacte solvent a qui puguin enredar. Si vius sol al món i ets un outsider sense amistats, encara pots fer-te voluntari de l’associació. L’Ivan va negar-se a totes tres opcions amb una estocada de realitat amanida amb arguments brillants. A punt de ser cremat a la via pública, que ja agostejava, les dues donzelles van exigir-li, amb bones paraules, que beneís la seva tasca. Si l’haguessin punxat en aquell moment, el senyor Vendrell hauria glaçat l’agulla. L’Ivan prepara un llibre i pensa títols: “Com es pot sortir de situacions inesperades generades per humans extraordinaris” o “Com es pot tancar la porta als nassos als portadors de la veu de Déu”.