Fer companyia a en Pujol

De tant en tant vaig a visitar Jordi Pujol al seu petit i mal moblat despatx del carrer Calàbria de Barcelona. Diguem que li vaig a fer companyia. L’últim cop, la setmana passada, el vaig veure desmillorat: coix, reduït, agafant-se a les cadires per avançar, escabellat i amb la camisa blanca groguejant. Després, en la conversa, es va eixorivir, va agafar color i va estar brillant com sempre. Em va exposar com veu el “procés”, va sortir Tarradellas, de qui ha elaborat un escrit llarg, vam parlar de Grau i de Béthencourt... Qui és Grau? Qui, Béthencourt? Béthencourt és el conqueridor normand de les Canàries en benefici de Castella. Grau? En el meu viatge al Perú, la Lourdes de Lima, que es carteja amb Pujol, em va donar un llibre per a ell. Es titulava Grau i presentava a la portada un senyor antic uniformat. La Lourdes em va dir que era un almirall peruà d’origen familiar català, probablement de Sitges, que va intervenir en la Guerra del Pacífic entre el Perú i Xile. “Una guerra que alguns en diuen «dels catalans» perquè era català Grau i ho era també l’almirall xilè, que es deia Prat.” Vaig fer entrega del llibre a Pujol: “Home, en Grau; aquest era originari de Sitges; va comandar la flota peruana en la guerra del Pacífic, també dita «dels catalans» perquè l’almirall contrari, que es deia Prat, també ho era”. No li calia llegir el llibre. Pujol sempre ho sap tot i no l’atrapes mai, sobretot si es tracta d’història i de política. Béthencourt havia sortit perquè, ara no en recordo el motiu, Pujol s’havia preguntat si molts cognoms de les Canàries que semblen catalans no són en realitat francesos, occitans o normands.

La imatge del Pujol entotsolat per força al despatx de Calàbria i aclaparat pel que li passa i per l’observació de l’enfonsament de la família potser fa feliç a algú. Em sembla que sí. Aquests a banda: cal ser tan sever i de manera tan sostinguda amb el president que va governar Catalunya vint-i-tres anys i a satisfacció de tants? Ni la majoria dels seus el van a veure. Hi ha una confessió culposa pel mig, sí que va decebre molts que tenien Pujol per modèlic i que a mi també em va destrossar. Acabava parlant d’expiació i demanant perdó. Li sigui concedit o no, cal prescindir de la seva dimensió història? No se’l cita, no se l’anomena. Fan com si no hagués existit, també els que s’han beneficiat de la seva obra, la qual ens ha portat on som, al “procés” del qual també ha estat víctima per la guerra insidiosa de l’Estat.

L’article sobre Tarradellas no serà publicat. No el vol ningú. Les idees sobre el “procés” del més gran cap polític del XX es quedaran a Calàbria. Dispensi, però em sembla que un país com el que som i volem no pot permetre que es consumeixi així un dels seus millors homes. Aquest juny ha fet 87 anys.