La por

Una amiga, funcionària de l’administració local, ens explica que ha pres la decisió de participar com a voluntària en el referèndum de l’1 d’octubre però que té por que l’Estat la castigui per aquest motiu, suspenent-la de sou i feina. Després d’haver dit això es forma un silenci mineral. Algú entre els comuns aprofita l’oportunitat per anar a buscar més carbonet per a la barbacoa. Senyores i senyors, amb tots vostès... LA POR! La por, que quan s’instaura és també un espai.

A part d’una reacció inevitable, la por és un principi de realitat i de coneixement. Sempre m’han fet por les persones que diuen que no tenen por. Sospito que qui no té por de (gaire) res és perquè està afectat d’una arrel patològica o perquè no té escrúpols morals.

Durant els últims set anys la por ha ocupat l’espai central de la discussió política. Vols rasants d’avions militars. Pressions personals que no sortiran a la llum. Un tic antifranquista que, en comptes de denunciar la manca de garanties democràtiques, exacerba la por per inocular una dosi de submissió consegüent: “No pots enfrontar-te a un enemic superior!” Inhabilitacions. Detencions. Una bateria d’amenaces que en si mateixes ja eren una execució de l’amenaça. Amb relació a l’1-O jo tinc tres pors filles d’una mateixa soca. Primera por: que l’Estat continuï esquivant la discussió política a través de la por. Segona: que una part de la població catalana aspirés a normalitzar, com si res greu estigués passant, un estat d’indefensió democràtica. Tercera: por de tenir por, por de no haver entès que el principi de dignitat moral i democràtica ens obliga a apostar de manera insubornable. Declarar la pròpia por i sortir a camp obert, ja em sembla una manera de conjurar la por.