Comencen a treure’s les caretes

I tot d’una, de cop, talment com la sortida d’una competició esportiva, dimarts i dimecres passat el govern espanyol, el Tribunal Constitucional i altres institucions estatals manifestaren haver pres mesures, les unes, i que en prendrien d’altres perquè el referèndum no es porti a termini. Totes les partides del pressupost de la Generalitat susceptibles de poder ser usades per l’adquisició d’urnes foren esborrades amb el mateix tarannà que els pares esborren les partides no aptes de la carta als Reis d’Orient que per primera vegada fan de pròpia mà nens i nenes de primària, de set o vuit anys. “I ara, Generalitat! Si voleu jugar amb els pressupostos, poseu-hi que comprareu un cèrcol, unes bitlles o bé un joc d’arquitectura de peces de fusta de color, o bé una nina que plori!” La mesura la prengueren per coartar les idees que es poguessin tenir de partides de despeses del pressupost, per al referèndum i altres despeses, encara que tot just facin aroma d’independència. És una bona bufetada difícil de contrarestar!

D’altra banda, contra tot, el govern de la Generalitat convoca 500 places de Mossos a compte de les 1.500 previstes, per raons de “seguretat”, diuen. El conseller Jané és el de la rèplica. Tot aquest guirigall anirà en augment, l’estiu no ho podrà parar i es podrà veure –i patir– una partida de tennis amb quatre o cinc jugadors per banda. Serà maco, sorprenent i molt difícil per als nostres contrincants d’aquesta, gairebé, ruleta russa!

Han entrat en escena també, els expresidents del govern. Asseguts els tres, Felipe González, José María Aznar i l’inefable José Luis Rodríguez Zapatero, en uns aparatosos i confortables sellons de pell blanca, feien una impressió difícil de classificar. Convocats per dir públicament de tot i molt, ho feren, és clar. Els feien falta tres guitarres i el Manolo Escobar. Tot el que digueren, cantat, hauria impressionat molt més. Res de nou, és clar.

Aznar, que sol dir a l’inrevés del que pensa, no ens vol deixar anar de cap manera. “Espanya no serà Espanya, sense Catalunya”, diu. El que no diu és si en seria, de bonic, Catalunya sense Espanya! Pel que fa a Zapatero, no digué res que valgués un ral, com sempre. “Els referèndums són confrontació i no quantificació de les parts.” Ho degué portar escrit, perquè d’altra manera... González va ser l’únic que digué quelcom potable. “Espanya sense Catalunya no és Espanya: serà una altra cosa.” Seria maco si no hi hagués afegit amb rotunditat: “Catalunya no serà independent!” Qui el fot! Et regala un caramel que no es pot llepar! En una intervenció a continuació, González va exigir la via del diàleg necessàriament. Està molt bé, però per als catalans la via comença a tenir molts senyals d’esgotament. En qualsevol cas, és a Madrid que ho hauria de repetir. Queden un paner de dits i de fets per comentar, i els que baixen! Mirarem de ser-hi.