El catalanisme

Acabi com acabi el “procés”, el referèndum o el resultat d’aquest referèndum, haurem d’emprendre la feina de reparar el catalanisme, que ha quedat molt avariat. Abans, tots els partits amb presència al Parlament, i molts que en quedaven fora, tenien en comú el fet de ser i declarar-se catalanistes. Fins i tot el PP es va veure obligat a fer o a simular “girs catalanistes” per obtenir resultats presentables a les eleccions. D’antic, el catalanisme havia impregnat de manera “transversal”, com es diu ara, l’espectre polític rellevant a Catalunya. Fora dels seus límits hi havia el lerrouxisme en pugna, que després va quedar molt reduït, si fins i tot el PP li “girava” l’esquena.

Ara el catalanisme sembla patrimoni dels independentistes. Qui no és favorable a la independència o hi introdueix matisos, suspicàcies o alternatives és titllat d’unionista, espanyolista, traïdor i, en conseqüència, exclòs del catalanisme. No es pot ser catalanista si no s’és nacionalista, els dos conceptes abans separats ara s’han fusionat. Matisem-ho: un nacionalista català era forçosament un catalanista, però no necessàriament un catalanista havia de ser nacionalista. La defensa de Catalunya, o sigui el catalanisme, tenia moltes graduacions. L’independentisme nega al PSC, als comuns o com es diguin, als hereus d’Iniciativa o, més remotament, als del PSUC, la condició de catalanistes. També la hi va negar a Unió Democràtica de Catalunya, partit de Duran i també de Carrasco i Formiguera i de tants militants històrics. No és catalanista Duran? No ho són Iceta o Coscubiela pel fet de no abraçar l’independentisme? La fusió dels termes ha conduït a una perversió: el PSC, els comuns, etcètera, no gosen gaire declarar-se catalanistes o actuar-hi per no ser confosos amb els independentistes que usufructuen el terme. La perversió va més enllà. El “procés” ha fet aflorar Ciutadans, primera força d’oposició. Ciutadans sí que és un partit anticatalanista. És la seva raó inicial de ser. Amb el cor a la mà: podem, des del sobiranisme, posar en el mateix cistell de Ciutadans, o del PP, tots els altres? I “tots els altres”, poden, amb els seus escrúpols, facilitar l’encistellada? Els comuns d’Ada Colau han rebut aquests dies moltes invectives dels independentistes per algunes dubitacions davant el referèndum. Calma i fora insults: cada partit té la seva estratègia i els seus parroquians, i aquí no sobra ningú.

No són catalanistes Antoni Puigverd, Jordi Amat, Fèlix Riera, amics que conec bé i que projecten dubtes sobre la independència? Parlo de gent solvent, no de dissolvent. Tant ho són que ells, més intel·ligents i reflexius que aquest cronista, no paren de rumiar en llibres i articles com recompondre el catalanisme, ara o l’endemà.