Actuar quan ja s’ha arribat a l’extrem

El 5 de juliol escri­via en aquesta mateixa columna que el cen­tre d’aco­llida de menors L’Estrep neces­si­tava més recur­sos i més per­so­nal per aten­dre els joves i evi­tar que aquests cam­pin per Man­resa sols. I escri­via també que em negava a rebut­jar la idea que amb una mica d’amor tot­hom es pot recu­pe­rar. Aquests dar­rers dies, però, he sen­tit con­ver­ses de bar en què es demana mà de ferro i que esgar­ri­fen tant o més que la pallissa. La bola es podia fer grossa, massa, i és bo que la Gene­ra­li­tat hagi optat per posar més edu­ca­dors per a uns nois que, a par­tir d’ara, no sor­ti­ran sols al car­rer. Me n’ale­gro, i molt. Però no em deixa de moles­tar que sem­pre, sem­pre, sem­pre s’hagi d’arri­bar a extrems com ara una pallissa bru­tal i gratuïta perquè l’admi­nis­tració actuï.