El mort, al sot, i el viu, al rebost

A la vida i en extensió a les hemeroteques trobem de manera sistemàtica conflictes respecte a les voluntats d'una persona que ha mort, i si ja són complicades quan hi ha un testament entremig, embolica que fa fort quan el finat no va encertar a passar per cal notari. En aquest cas, la mort, més que mai, esdevé una cosa de vius.

La saviesa popular té el bon costum d'expressar de manera irònica les realitats i una de les més reeixides són els modismes com el que hem utilitzat per encapçalar l'article. De les moltes variants que es poden plantejar n'hi ha una sobre la propietat intel·lectual i la seva explotació. Bé sabem les baralles que es munten, algunes en emissió directa, quan autors i artistes se'ns moren sense acabar de lligar-ho tot en el tema tan terrenal de pensar, o no, en el futur de la seva obra.

L'escriptor Vladimir Nabokov –recordem Lolita– va deixar dit als seus hereus que cremessin la seva darrera novel·la, L'original de Laura, perquè era inacabada. Molts es pregunten: per què no ho va fer ell mateix? Potser va pensar que morir-se ja és prou dramàtic com per afegir més llenya al foc. Vera, la seva dona, tampoc no ho va fer, però va interpretar en la darrera voluntat del seu marit el sentit de no publicar-la, i ho va respectar. Quan ella va morir, el seu fill Dmitri va pensar-hi durant molts anys i finalment ha deixat que es publiqués, aquest any, a més de permetre que el manuscrit entri a subhasta, aquest mes, per un valor aproximat de 400.000 euros.

Stieg Larsson era un escriptor obsessionat per la novel·la que escrivia i denunciava la condició humana en les seves formes de maldat i corrupció. La seva trilogia Mil·lenni forma part d'una espectacular campanya editorial acompanyada per una gairebé paral·lela adaptació cinematogràfica. Larsson va morir als 50 anys d'un atac de cor quan lliurava el darrer volum als seus editors i pocs mesos abans de la publicació de la primera part. No va pensar a fer testament o potser va caure en la ingenuïtat de tot escriptor, és a dir, creure que la seva herència es pot trobar entre línies en la seva obra. És gairebé surrealista deixar-ho a mans de la interpretació dels vius que fan lleis per no deixar que les metàfores ens regeixin la vida. La companya de Larsson –no estaven casats– no gestiona els drets de l'autor perquè la llei sueca només entén de papers legals, i sí ho fan el pare i germà interessats en una explotació comercial a l'engròs; d'això se'n deriva la fulgurant venda dels drets d'adaptació cinematogràfica i d'una futura sèrie televisiva. Els més propers a Larsson diuen que tot plegat és un cop baix a l'esperit de l'escriptor, la qual cosa també és una interpretació. Ara es diu que s'ha trobat un antic escrit en què l'autor cedia futurs drets a moviments antifeixistes; que els hereus legals volen ser generosos amb la companya de Larsson; i fins i tot que hi podria haver un original inacabat que bé es podria publicar. Curiosament la família en tindria els drets, però el manuscrit el té la companya de Larsson.

Un cas que ens toca a prop és l'obra del fotògraf Agustí Centelles. Hi ha prou referències en els seus escrits i en les seves fotografies sobre el seu pensament en termes de llibertat, drets humans i Catalunya. El conflicte, una vegada més, és la venda de l'obra, coneguda ara com a arxiu Centelles, per part dels seus fills al Ministerio de Cultura, que té la idea que formi part del fons del Centre Documental de la Memòria Històrica de Salamanca, espai simbòlic pel que va representar la repressió durant el franquisme. Com que Centelles no va deixar escrit davant notari el seu pensament al respecte, tot són interpretacions i acusacions entre les parts implicades: ministeri, conselleria de Cultura i família Centelles, que volen fer valer drets morals o legítims per defensar les seves posicions, les dels vius, naturalment.