Operació Garzón

Una estimada amiga va explicar en un sopar que Héctor Faver ha pogut fer un documental sobre la impunitat dels crims del franquisme gràcies a l’ajuda de la Fundació Internacional Baltasar Garzón. En sentir el nom del jutge vaig tenir una reacció irada que, ho reconec, va ser excessiva. Aleshores no vaig tenir present que Garzón ha pagat car el projecte de la Comissió de la Veritat per investigar els crims comesos durant la dictadura franquista, encara que la seva inhabilitació fos pels mètodes emprats en relació amb el cas Gürtel. Tampoc la seva ordre d’arrest contra Pinochet i les instruccions contra criminals al servei de la dictadura argentina. Unes accions, doncs, que no són alienes a les intencions del documental de Faver. La meva reacció va ser motivada pel fet que vaig recordar-lo com el jutge instructor d’aquella operació que, la vigília dels Jocs Olímpics de Barcelona, va dur a la detenció de 45 persones acusades de col·laboració amb una banda armada, Terra Lliure, que havia anunciat la seva dissolució. No va ser només una operació que, amb l’excusa de protegir els Jocs Olímpics, va actuar de manera indiscriminada contra part del moviment independentista. Aplicant-los la llei Corcuera, que permetia la incomunicació de presumptes terroristes durant 72 hores, els detinguts van denunciar que van ser torturats per la Guàrdia Civil, de la qual era cap Luis Roldán. Ho van declarar davant Garzón, que no en va fer cas i que més endavant va considerar que no hi havia indicis per investigar les denúncies de tortures. En canvi, el 2004, el Tribunal Europeu de Drets Humans va condemnar l’Estat espanyol per no haver investigat aquestes denúncies.

És així que, reconeixent que vaig oblidar-me de l’altra cara de Garzón que el fa un personatge contradictori, vaig pensar en els amics i coneguts que van explicar-me com van ser torturats. I també en els detinguts a Banyoles en l’anomenada operació Dixan, que, sense proves d’una suposada vinculació al terrorisme islàmic, van ser detinguts, maltractats, jutjats, condemnats i expulsats de l’Estat espanyol sense que Garzón ni tan sols semblés escoltar-los. Sí, la meva reacció va ser excessivament irada, però no puc oblidar-ho.