Opinió

Vuits i nous

A vuitanta per hora

“L’autopista ha restringit la velocitat sense les protestes d’abans

El tram de l’autopista del Maresmes que dona accés immediat a Barcelona, el que passa per Montgat i Badalona, ha tornat a restringir la velocitat als vuitanta quilòmetres per hora. Quan el conseller Joan Saura, d’IC, en el govern tripartit de Maragall o de Montilla, va prendre la mateixa determinació, es van multiplicar les interpel·lacions parlamentàries en contra, les cartes al director enfurismades, els articles d’opinió virulents: “A vuitanta sembla que anem aturats per l’autopista.” L’oposició va assegurar que, si governava, la retornaria als cent vint. Va tornar a governar, i el retorn va ser un fet. Ara el mateix govern ha anat a recuperar els senyals de trànsit de Saura. Ningú no n’ha dit res. No n’hi ha hagut ni informació als diaris.

Algú dirà que l’actual falta de reaccions posa en evidència que l’antiga campanya en realitat anava dirigida contra Saura i el tripartit d’esquerres. Sense descartar-ho, a mi em sembla que és més complicat. Em sembla que entre Saura i avui s’ha produït una evolució que ha deixat els conductors acomplexats, acoquinats, sense esma de dir res i amb la por de rebre invectives de tots cantons si deien.

Quan els cotxes es van començar a imposar, els seus usuaris van reclamar la tala d’arbres als carrers i les carreteres, la supressió de les voreres i fins i tot dels vianants que hi passaven, l’emmagatzematge dels tramvies, de les bicicletes, dels carros... Els desitjos van ser plenament satisfets. Els carros de moment no, però han tornat els tramvies, les bicicletes, els arbres frondosos als carrers, les voreres que, de tan amples, converteixen el lloc que ocupen en zona reservada als vianants i sense accés a l’automòbil. Els antics conqueridors que avançaven motoritzats en nom del progrés han estat repel·lits. Se’ls acusa de tot: de la calor de l’estiu, de fer tossir la gent, de fer fondre els pols i migpartir l’Antàrtida, del retrocés de la pesca de la sardina, d’atropellar vianants i ciclistes, dels incendis forestals, d’oxidar les torres de la Sagrada Família... La reacció contra Saura va ser l’últim esternut abans de claudicar. Quin conductor gosa reclamar els cent vint? Qui discutir el tramvia per la Diagonal? Fins fa quatre dies era habitual aquesta conversa: “He anat a Andorra en dues hores”; “Doncs jo, en una hora i mitja.” Ara tothom hi arriba en el mateix temps, després de superar radars i rotondes i la mala consciència de fer-ho amb cotxe i no amb el tren que no hi ha o amb autobús.

També contribueix a la resignació, i ara parlo més en general, que l’antic principi segons el qual tot el que és susceptible d’empitjorar acabarà empitjorant ara es formula i s’interioritza així: tot el que pugui ser prohibit acabarà sent prohibit.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.