Patrimoni en perill

Fa mig segle clavat que Barcelona es va deixar perdre un dels seus millor tresors modernistes, la Casa Trinxet, de l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch. Una burgesia crepuscular i una administració conxorxada amb els tèrbols interessos de l’especulació urbanística van ser responsables del mesquí enderroc del xalet del carrer Còrsega. S’acostuma a dir que la desaparició de la Casa Trinxet va marcar un abans i un després en la conscienciació de la protecció del patrimoni. No som on havíem sigut, evidentment, però de patrimoni se’n segueix destruint i se’n seguirà destruint. De res no ha servit que tot un poble hagi alçat la veu per salvar el teatre centenari de l’Artesà, al Prat de Llobregat. Tant se val que algunes campanyes ciutadanes hagin aconseguit que les seves lluites siguin mediàtiques i, per tant, exposin als poders públics: el palauet gòtic de Ca l’Ardiaca de Tarragona fa temps que s’està consumint. Altres edificis, per la seva condició d’aïllats, pateixen la seva degradació en silenci, com la torre d’estiueig de Can Rocamora, dels germans arquitectes Bassegoda, en un paratge de Montcada i Reixach. Aquest Bé d’Interès Cultural Nacional (de què li serveix estar catalogat?) cau a trossos. I això que per al llegat modernista sí que, normalment, hi ha sensibilitat. A la catedral del tèxtil de Sabadell, l’Artextil, arquitectura dels anys quaranta, no li espera un futur de color de rosa. Més aviat de color de totxo.