No cal córrer, cal treballar

El FC Barcelona ha començat una altra temporada, una sessió que agafarà ritme de vertigen molt ràpidament, ja que el primer títol, aquest mateix agost, ens el jugarem contra el que a hores d’ara és, ens agradi o no, el millor equip del món, con certifica haver guanyat el Mundial de Clubs i la Champions, el Reial Madrid. Fet el canvi, obligat per la renúncia de Luis Enrique, d’entrenador, hi ha la sensació que el Barça no ha fet la feina i que, mentrestant, els blancs continuen passant-nos la mà per la cara. Aquesta sensació es basa en la imatge provocada pel fet que alguns jugadors han donat carbassa al Barça, per diferents raons, i pel fet, aquest real, que en els darrers anys alguns dels fitxatges han rendit molt per sota del que s’esperava d’ells. I el seguidor del Barça té una certa prevenció, i més, amb un expresident a la garjola justament acusat de cobrar comissions... En tot cas, és un fet que el nou Barça d’Ernesto Valverde comença els entrenaments només amb l’arribada, el retorn, de Gerard Deulofeu, i el fixatge d’un lateral dret, posició per la qual s’ha triat el jove portuguès Nelson Semedo després de rebre carbassa d’un altre jugador, en aquest cas, justament un exblaugrana. Deulofeu i Semedo, doncs, dos noms que no aixequen unes passions que sí que aixecaria un nom com Marco Verratti, un dels jugadors més desitjats arreu del món.

Però un equip on hi ha, per posar tres noms, Messi, Neymar i Luis Suárez, ha d’aixecar passions cada estiu amb els seus fixatges? I cal que tot estigui lligat a mitjan juliol per correspondre a la pressió mediàtica? La resposta a les dues preguntes és no. El que cal és el treball de formiga, el que no s’ha fet bé en els darrers anys –i no diré que sigui fàcil en el context del futbol mundial actual– per aconseguir tenir, en cadascuna de les teves línies, alguns dels millors jugadors del món. Actualment, el Barça els té a la davantera i comença a veure’s que també a la porteria, però els que tenia a la defensa i al mig del camp ja no ho són. Encara poden donar uns anys d’èxits al Barça però ja no ho són. L’edat, òbviament, passa factura. L’èxit del Madrid és tenir algun dels millor del món en cadascuna de les línies. El futbol és un esport d’equip i no n’hi ha prou de tenir el millor del món. Per tant, no cal córrer, cal treballar. I no despistar-se, com ha passat en els últims anys.