18 de juliol

La data del 18 de juliol està inevitablement associada a l’acció infame que el règim franquista va anomenar el “glorioso Alzamiento Nacional”, del qual avui, doncs, es compleixen 81 anys. Tanmateix, també s’ha de tenir present que hi va haver llocs en què l’alçament feixista, comandat per alts càrrecs de l’exèrcit espanyol amb el suport de l’oligarquia, va tenir una forta resistència que, de fet, va parar-hi en principi el cop. En principi, certament, perquè el final va ser la derrota de la Segona República. El cas, però, és que el 18 de juliol també pot ser recordat com un dia de la Resistència. A Barcelona, les milícies populars, amb un marcat lideratge anarquista, van derrotar els revoltats. També s’ha de dir que hi va haver oficials de l’exèrcit que van mantenir-se fidels a la República mentre que no només els Mossos d’Esquadra van ser lleials a la Generalitat, sinó també la Guàrdia d’Assalt i la Guàrdia Civil.

Hi va haver molts altres llocs de l’Estat espanyol en què els colpistes no van triomfar el 18 de juliol. D’aquí, l’inici d’una llarga guerra en què si els defensors de la República van ser finalment derrotats va ser en part pel vergonyós capteniment de tants de governs europeus que no van donar suport a un règim democràtic legalment constituït. No es pot deduir d’una manera clara que la Resistència va parar inicialment el cop en els llocs on finalment es va perdre la guerra i alguns van guanyar-la. Això perquè hi ha llocs en què es va guanyar la guerra i alguns la van perdre. És més complex. En tot cas, Catalunya és dels llocs on es va perdre la guerra i, certament, alguns van guanyar-la. Vull pensar que, malgrat la derrota i la submissió imposada pel franquisme i el seu llegat, alguna cosa d’aquella Resistència del 18 de juliol ha perviscut.