Nicolàs Roldán i l’Àfrica

Difícilment es podia imaginar el clergue Baldiri Reixach (1703-1781), el famós autor del mètode Instruccions per a l’ensenyança de minyons que desenvolupà a la seva escola d’Ollers, que, a redós de la seva casa pairal, al mas Reixach de Bell-lloc d’Aro, sorgiria un museu dedicat a l’art africà. Segur que li hauria plagut, perquè Reixach era un defensor de les cultures autòctones. Des de fa uns anys és propietari d’aquest impactant mas l’industrial i comerciant Nicolàs Roldán. El Nicolàs és un home que gaudeix de compartir amb els amics les coses que col·lecciona i també li agrada, de tant en tant, organitzar alguna vetllada en la qual es barreja la cultura, la gastronomia i l’amistat. He estat en diverses d’aquestes seves trobades. La darrera, dissabte passat, quan va inaugurar, en un espai discret que no molesta l’arquitectura antiga de la masia ni el paisatge circumdant, la seu on ha aplegat una enorme quantitat de peces d’art africà –unes quatre-centes– que fa temps que col·lecciona, obres de fusta, la majoria, però també de ceràmica, metalls, pell i altres materials. A més, ha editat un catàleg d’elegant format, titulat Africa, expresiones de lo sobrenatural, escrit per Lluc Ohian Mas Arregui, que és extraordinàriament interessant i ens apropa a unes cultures i a una gent que, en el moment de la inauguració, presidida per l’alcalde de Santa Cristina d’Aro, l’amic Roldán va reivindicar enèrgicament i de forma sentida. El llibre el va regalar a tots els presents. El museu requereix una visita lenta, que permeti calibrar el valor de cada peça, l’antiguitat que té, la creativitat del seu autor i l’esperit subjacent de l’artista i de la cultura a la qual pertany. La festa cultural es va completar amb un sopar de tast entorn de la masia, a la fresca, mentre el sol es ponia amb una pinzellada poètica indescriptible. Després del sopar, l’amfitrió va dedicar als assistents una divertida actuació del grup Black and White que va interpretar tot tipus de música (havaneres, folk, música americana, cançó catalana...) Finalment, gairebé a mitjanit, a la sala noble del primer pis de la masia i amb un piano de cua de protagonista, tocat pel mateix instrumentista –excel·lent, d’altra banda– que havia ofert la música diguem-ne lleugera abans amb el teclat, va haver-hi encara un altre petit recital –com una quinta essència– amb aire més clàssic, que va entusiasmar el grup més reduït d’assistents que s’havia quedat fins al final captivat per aquesta sàvia barreja d’art, música, amistat i sentiment.