El paper de la Guàrdia Civil

Expliquen que quan el PSOE va arribar al govern espanyol, a l’any 1982, un dels grans descobriments que va fer va ser la Guàrdia Civil. Aquest cos, que era la imatge de la repressió, de la por durant el franquisme, es va quadrar davant els joves dirigents socialistes que ben aviat van canviar la jaqueta de pana, el cotxe i en alguns cas la companya i es van adaptar al poder, el qual mantenen mitjançant el que s’ha anomenat portes giratòries. Felipe González n’és l’exemple màxim. I ara, per ser justos, diguem que això ho van fer alguns d’aquells socialistes marxistes que van adquirir el poder a Suresnes, però no pas tots, perquè la generalització és injusta i no val ser-ho, d’injustos, amb els lluitadors que van mantenir els seus ideals al llarg dels anys, molts d’ells ja fora del PSOE i del PSC. Parlàvem, però, de la Guàrdia Civil. Un cos que feia por, no pas respecte. Amb la por ho havien controlat tot, i com a cos militaritzat no van tenir cap problema a fer el que sempre han fet: servir el poder. El nou poder socialista la va utilitzar oblidant tortures i crims de Cuenca, aquells que tants de maldecaps va portar a la cineasta Pilar Miró. La Guàrdia Civil va descobrir que el poder era el poder sempre i que no passava res en passar de quadrar-se davant els feixistes a fer-ho davant els demòcrates. Mentrestant, va seguir fent el de sempre, sota un director general lladre i corrupte. Amb la democràcia en aquest país es va continuar torturant. El 1992 els va tocar als independentistes catalans, però al País Basc en van passar de gruixudes. Intxaurrondo era sinònim de tortura i el general Galindo va ser condemnat per la desaparició de Lasa i Zabala. Hi va haver els GAL de la policia i els de la Guàrdia Civil. Mai es va fer net del que va passar durant la dictadura, al contrari. Per això, la Guàrdia Civil, amb gent molt honesta a dins, té mala imatge. I més en tindrà a casa nostra amb la utilització barroera que aquests dies el poder fa contra el procés.