Cop d’estat

Estic espar­ve­rada en sen­tir de dia i de nit, i com una mena de con­tagi social (recor­dem la teo­ria dels mems), que l’inde­pen­den­tisme és un cop d’estat. Però què diuen? Un cop d’estat és la usur­pació del poder vigent. El col­pisme a l’Estat espa­nyol té història. Recor­dem el cop d’estat de Primo de Rivera el 1923. I en plena “democràcia” espa­nyola, el cop d’estat de la Guàrdia Civil el 23 de febrer de 1981, que, per sort, va ser fallit.

Ano­me­nar “cop d’estat” la neces­si­tat d’un poble de fer un referèndum és una bar­ba­ri­tat. Crec que cal que lle­gim més lli­bres i que estu­diem una mica, abans d’obrir la boca per dir baja­na­des.

Ara estic lle­gint un lli­bre abso­lu­ta­ment reco­ma­na­ble: Con­sells sobre política. A un gover­nant incom­pe­tent, de Plu­tarc. En els vint segles trans­cor­re­guts sem­bla que els poders amb prou fei­nes si han evo­lu­ci­o­nat. Perquè Plu­tarc ens des­criu unes situ­a­ci­ons que serien per­fec­ta­ment trans­por­ta­bles a l’actu­a­li­tat. Mireu-ne un exem­ple: “Diuen que un llop no s’ha d’engra­par per les ore­lles, però, en canvi, el poble i la ciu­tat, sí que cal sobre­tot arros­se­gar-lo per les ore­lles; no s’ha de fer com alguns igno­rants de l’art del dis­curs, que cer­quen aga­fa­dors bas­tos i gro­llers entre la gent i l’arros­se­guen per l’estómac tot ofe­rint-li ban­quets, o que, a força de repar­tir de la bossa, o d’orga­nit­zar dan­ses i llui­tes de gla­di­a­dors, es fan líders del poble o, més ben dit, ensi­bor­na­dors del poble.”

Si teniu la paciència de posar, en el text de Plu­tarc, la situ­ació con­tem­porània espa­nyola, els casos de cor­rupció, la mal­ver­sació de diners, etc., us que­da­reu parats de l’actu­a­li­tat d’aques­tes refle­xi­ons.

Sovint sento tertúlies, lle­geixo arti­cles i escolto la ràdio i m’agra­da­ria que un Plu­tarc con­tem­po­rani escrivís un lli­bre sem­blant.

Cop d’estat? Què som, Pinoc­het? Volem gover­nar Espa­nya? Apa, home, no digueu bar­ba­ri­tats. Només volem la lli­ber­tat. No costa tant d’enten­dre...