Dir o mostrar

En la tècnica narrativa hi ha dues estratègies bàsiques: dir o mostrar. Un escriptor pot dir en un moment de la història que el personatge Tal és un paio desagradable i agressiu, o bé pot mostrar-lo fent coses desagradables i tenint gestos i tics agressius allà on va, sense dir en cap moment que el senyor Tal és un carallot que més valdria tenir ben lluny. No fa falta: el lector se’n fa ell mateix la idea de l’individu, entra més en la història i s’ho fa més real. Fins i tot, alguns escriptors juguen a fer que els personatges es presentin a ells mateixos d’una manera, però a través de les seves accions ens mostren en realitat de quina pasta estan fets. Quan això passa, el lector té la sensació de descobrir per ell mateix la complexa realitat humana de la història. Com si el relat anés sol i estigués passant de debò. La màgia de la literatura i tot allò, vaja.

La política no té tanta màgia. Però també és narrativa. Molta narrativa, i no sempre de la bona. Tenim la política espanyola, per exemple, on sempre se’ns deia que “sense violència, s’hi pot defensar qualsevol opció”. Molt bé. Així hauria de ser. Però una cosa és dir-ho, i una altra és que arribin uns catalans amb l’opció de votar la independència i et dediquis a inhabilitar-los, amenaçar-los i a llençar-los el Constitucional, la Guàrdia Civil, o el que faci falta. Ens havien dit que la democràcia espanyola era un paio amb un passat complicat però amb qui s’hi podia enraonar i fer unes canyes de tant en tant. Però a aquestes altures de la novel·la, ja sabem per on van les coses i gairebé que n’intuïm el final.

Arnaldo Otegi va visitar Lleida la setmana passada. Va omplir el Teatre Principal i es va fer selfies amb gent pel carrer. La líder local del PP va aprofitar per dir que el procés català és comparable a ETA. No és clar si deia una barbaritat, o més aviat mostrava el desig de tenir al davant un moviment que no fos pacífic per justificar el seu tancament en banda a acceptar com a legítim allò que volen un bon grapat de catalans. Perquè, amb l’estratègia repressora posada en marxa contra unes decisions polítiques pacífiques i democràtiques, el que ens mostren és que, en aquest Estat, hi ha opcions que no, no es poden acceptar mai, ni tan sols plantejades de forma ordenada, raonada i majoritària. No venen ganes de marxar-ne? No cal dir-ho: n’hi haurà prou amb mostrar-ho.