L’ordre i el valor de la pesseta

Era una tarda quan vaig anar a visitar Josep Pla en el seu mas, acompanyat amb l’amic Albert Recasens. Ens hi vam passar una bona estona parlant de moltes coses asseguts davant la taula braser de la xemeneia que s’ha fet famosa en tantes fotos. L’oportunitat de la nostra visita va ser inesperada, resulta que el dia abans els que aleshores era prínceps i més tard van ser reis, el van anar a visitar en el mateix mas Pla, i ens va donar l’oportunitat de parlar una mica de la visita. Recordo que Pla estava molt preocupat per com podrien anar les coses a Espanya una vegada mort el dictador, de tal manera que ens va dir que el consell que havia donat al príncep era: “Recordi que el valor de la pesseta va lligat a l’ordre.” Era una metàfora per dir-li que els desordres perjudiquen sempre l’economia.

Aquesta advertència m’ha vingut a la memòria aquests dies en veure tanta conflictivitat a Barcelona. Des d’aquestes planes hem reclamat fer una llei de vaga. No estic d’acord amb els que diuen que la millor llei de vaga és la “no llei”. Com a tot dret, el dret de vaga ha de tenir unes obligacions i uns límits perquè no hi ha cap dret sense que suposi unes obligacions, si no és així, deixen de ser uns drets i passen a ser uns privilegis. I avui els comitès de vaga i els sindicats quan n’organitzen una, fan ús del seu dret però mai assumeixen cap obligació ni responsabilitat. Lamentablement ja és normal que en una vaga proliferin piquets “informatius” amb uns graus de violència i d’extorsió totalment reprovables, sense que ningú se’n responsabilitzi.

Per distintes circumstàncies, a Barcelona, que s’ha convertit en una ciutat global d’èxit, hi ha un sector d’ideologia molt sectària que fa temps genera un discurs barreja d’esquerres, d’anarquisme i de populisme, que té com a principal objectiu atacar els sectors que avui tenen més èxit i estiren l’economia. Aquest discurs, nascut en el corpus ideològic de l’entorn de l’alcaldessa Ada Colau i de la CUP, es va iniciar amb la lluita contra els desnonaments però ràpidament van passar el atacs contra el Mobile World Congress i tota mena d’esdeveniments que fan de Barcelona una ciutat puntera. Fent un pas més, ara ja s’està incubant una turismefòbia, i divendres passat un escamot dels anticapitalistes d’Arran varen assaltar un bus turístic ple de gent fent-li pintades d’una demagògia insultant. Un fet greu, que no és el primer incident ja que alguns hotels barcelonins han rebut també la visita d’aquests impresentables salvadors del seu món.

La incomoditat de l’Ajuntament davant d’aquests fets sortits del seu mateix món per condemnar-los i denunciar-los és alarmant. El regidor de Turisme de l’Ajuntament de Barcelona, Agustí Colom, en unes declaracions a la ràdio feia unes contorsions dialèctiques per no condemnar enèrgicament aquest fet vandàlic i els seu promotors Arran, eren espectaculars.

És normal que Barcelona estigui sotmesa per tants conflictes gremials i que utilitzin el seu contenciós per segrestar tota la ciutat i l’aeroport? Els taxistes, a més de fer vaga, necessiten extralimitar-se i col·lapsar la ciutat i l’aeroport per causar el màxim de molèsties als ciutadans? L’aeroport de Barcelona, i no el de Madrid, curiosament, sembla el focus per dirimir conflictes permanents escollint estratègicament les èpoques sense que els màxims responsables facin el mínim moviment per aturar i solucionar aquesta imatge de conflictivitat.

Com que l’obcecació no té límits, si seguim incubant l’ou de la serp potser aviat aquesta colla faran campanyes per oposar-se que Barcelona sigui la seu de l’Agència Europea del Medicament, perquè portaran a casa nostra unes vuit mil famílies amb un alt poder adquisitiu, i els poden desdibuixar el seu barri.

Potser ha arribat l’hora que ens deixem de complexos i la societat comenci a alçar la veu per demanar responsabilitats i respostes a tanta conflictivitat i que no ens usurpin ni els mots dels drets ni de la llibertat com a excusa per a les seves polítiques.

Bones vacances!