La Finlàndia de Sibelius

Des del segle XII i durant gairebé set-cents anys, Finlàndia formà part del regne de Suècia, fins al punt que el suec passà a ser la llengua dominant. Suecs i russos lluitaren més d’una vegada pel domini de Finlàndia, fins que, l’any 1807, l’imperi rus aconseguí el seu propòsit, instituint el gran ducat de Finlàndia en la persona del tsar Alexander I com a primer gran duc. El domini rus durà fins ara fa cent anys, quan Finlàndia conquerí la seva independència. Amb aquests antecedents, té interès entendre com Finlàndia va consolidar la seva consciència nacional.

Explica Orlando Figes que la majoria dels moviments nacionals en el si de l’imperi tsarista començaren amb l’aparició d’un nacionalisme literari i cultural a mitjan segle XIX. Els escriptors romàntics, els estudiants i els artistes viatjaren al camp a la recerca d’inspiració. Idealitzaren la forma de vida rústica i senzilla dels camperols i afegiren temes populars a les seves obres en un esforç per crear un estil “nacional”. Aquesta apropiació de la cultura nadiua (de les cançons populars i del folklore, de la llengua i dels costums, dels oficis i dels vestits camperols) fou molt més que una moda passatgera. Va formar part d’un projecte més ampli, desenvolupat per una classe mitjana urbana conscient que la creació d’un conjunt de símbols és la base de tota identitat nacional, de tota “comunitat imaginada”. Ara bé, la intel·liguèntsia urbana no es va dedicar tant a observar la vida camperola com a reinventar-la i mitificar-la. La cultura popular que es deia que era l’antic origen de la nova nació, era, de fet, poca cosa més que el producte de la imaginació de les classes mitjanes urbanes.

El caràcter burgès d’aquest nacionalisme resulta molt perceptible a Finlàndia, ja que gaudia de gran autonomia i llibertat cultural (les més altes existents a l’imperi rus), que li van permetre bastir una forta campanya de consolidació nacional basada en la potenciació de la llengua finesa i inspirada en la recuperació de les epopeies populars fineses com el Kalevala. Aquesta campanya s’intensificà com resposta a una política de russificació assajada per l’imperi rus a finals del segle XIX, amb el resultat que la totalitat de la població finesa es va unir als Joves Finlandesos, als socialdemòcrates i al Partit de la Resistència Activa. I així, quan la repressió russa s’accentuà, es desencadenà una resistència passiva total contra Sant Petersburg.

Durant la Guerra Europea, derrocat el tsar Nicolau II, els finesos van entendre que –donat que el tsar era el gran duc de Finlàndia i la unió amb Rússia era personal– Finlàndia havia esdevingut independent. El nou govern rus no ho acceptà, s’obriren negociacions i, fracassades aquestes, el Parlament finés va declarar unilateralment la independència l’estiu de 1917, ara fa un segle, i es va encetar un període de fortes lluites que acabaren amb el reconeixement de la independència finlandesa.

L’obra de Jan Sibelius no s’entén fora d’aquesta circumstància. Tant que “hi ha pocs compositors tan entranyablement identificats amb l’ambient amb què visqueren com ho va estar Sibelius amb Finlàndia” (Robert Layton). Va néixer en una família benestant de parla sueca, i ell mateix no va començar a parlar finlandès fins complerts els 8 anys. De fet, sempre va parlar millor el suec. No obstant, la seva escolarització en una escola finesa va ser determinant, ja que li va obrir el ventall de tota la mitologia finesa, començant pel Kalevala. Format a Hèlsinki, Berlín i Viena, amb una sòlida tècnica simfònica, esdevingué el músic del nacionalisme finlandès. Karelia, Quatre llegendes (que inclouen El cigne de Tuonela), Finlàndia (que fou el catalitzador del sentiment nacionalista enfront dels russos) i Tapiola (evocació profunda dels boscos nòrdics) són les fites principals d’una part essencial de la seva obra, que es completa amb la seva tasca, excel·lent, com autor de set simfonies. I és aquesta qualitat intrínseca, més enllà del significat conjuntural de la seva obra, la que ha fet que aquesta estigui viva.