Llibertat ‘excessiva’

Recentment la periodista mexicana Carmen Aristegui va rebre el premi a la Llibertat d’Expressió a Iberoamèrica, al Saló de Cròniques de l’ajuntament de Barcelona. Aquesta és la XII edició del Premi Casa Amèrica Catalunya, va explicar el seu director general, Antoni Traveria. Un reconeixement al treball d’Aristegui i de tots els periodistes mexicans que lluiten en defensa de la llibertat d’expressió. Un premi important i valuós, sens dubte, ja que representa un escut internacional, que en donar-los més visibilitat, d’alguna manera també els protegeix i empara. Mèxic és actualment un dels països més perillosos per a l’exercici d’aquesta professió. 

Un dels càrrecs de què s’acusa Aristegui, encara que sembli mentida, és el d’haver fet un ús excessiu de la llibertat d’expressió. La periodista va ser acomiadada l’any 2015 de l’emissora Noticias MVS, després de treure a la llum la recerca que va dur a terme sobre la milionària mansió anomenada “Casa Blanca”, que té en propietat la primera dama del país. A més de denunciar els plagis de la tesi del president Peña Nieto.

Les periodistes com la mexicana d’origen basc Carmen Aristegui  són víctimes i herois en la pròpia pàtria. No hi ha ni el més petit dubte que la paraula pàtria és carca, ja que històricament se l’ha dotada d’una connotació oficialista. Justament per això, usar-la aquí té un sentit o potser és un absurd. Es tracta d’una paraula que d’arrel es refereix a un vincle afectiu amb el lloc de naixement. Prové del llatí patrius-a-um, i que fa referència al vincle amb el pare i els avantpassats. I segurament també amb la mare, perquè resulta que pàtria és femení. Amb el terme pàtria, els Estats Nacionals van exaltar la fidelitat, la lleialtat i fins i tot l’amor.

Però, on és la pàtria que té cura i protegeix? On és la correspondència d’aquests romàntics vincles que encara avui s’exalten mitjançant himnes i banderes? En el discurs del lliurament del premi, Aristegui va compartir amb nosaltres una part entranyable de la seva història familiar. Els seus avis, els seus pares i els seus oncles van ser refugiats bascos de la Guerra Civil espanyola, que abans de sortir rumb a Mèxic van viure tres anys a Barcelona, al carrer de República Argentina. La història resulta commovedora perquè la seva tia Toni, que actualment té 96 anys, va encomanar a Carmen que a més de recollir el seu premi, en aquest viatge anés a buscar el pis on ella havia viscut. Heus aquí una altra pàtria violenta i cruel que va perseguir i matar els seus fills, o els va obligar a fugir de casa. Quina ironia! Aquesta perversa representació social a la qual durant tants anys Mèxic va anomenar mare pàtria. Fou sempre una mare maltractadora i narcisista, que mai no va mirar pel bé dels seus fills.

Els lacanians diuen que vivim una època en què la imatge del pare s’ha eclipsat,  s’ha desdibuixat o definitivament esborrat. I això també vol dir que vivim en una època sense autoritat, sense llei. No ho plantegen com a nostàlgia de l’autoritarisme d’altres temps, sinó com una forma d’orfandat. 

Els mexicans, periodistes o no, experimentem una total  orfandat, d’això, que, es digui com es digui, representa la cura i la protecció a la qual ens dona dret el fet de pertànyer a una terra. No hi ha ni pàtria, ni Estat, ni govern, ni nació que ens defensi. Vivim en la pura indefensió.

I em sento incòmoda en parlar de nosaltres, perquè jo fa anys que vaig adoptar una nova terra. Visc no gaire lluny de la casa on fa 80 anys va viure la tia Toni, la tia de Carmen Aristegui, i em sento privilegiada i emparada en aquesta petita Catalunya des d’on ara escric amb el propòsit de fer conèixer l’orfandat que pateixen els periodistes que, com Aristegui, dia a dia es juguen la vida, no tan sols per encarar-se a les xarxes del narcotràfic, sinó per desvelar trames de corrupció vinculades a l’Estat. Escric per denunciar aquesta “pàtria” que persegueix, condemna i mata o deixa morir els seus periodistes a mans del crim organitzat. Escric per denunciar els filicidis d’una pàtria cruel.