Laxituds

L’estiu és temps per fer les coses amb certa laxi­tud. Els humans tenim tendència a ser desor­de­nats i les vacan­ces ens per­me­ten viure a un ritme dife­rent, d’hora­ris dife­rents i seguint nor­mes i cos­tums no habi­tu­als. A l’estiu, la calor i el dia més llarg hi acom­pa­nyen. Els nens i nenes no van a l’escola i pas­sen més temps al car­rer. Tots can­vien de con­duc­tes fent nor­mal allò que durant la resta d’any no ho és. Es per­den els límits, es tren­quen nor­mes, ens extra­li­mi­tem en hàbits bàsics com són el men­jar i el dor­mir. Això afecta grans i petits i la relació exis­tent entre fills i pro­ge­ni­tors. Si la natu­ra­lesa humana no està pen­sada per seguir hàbits, l’estiu per­met l’expressió del que seria una soci­e­tat en des­cans per­ma­nent. La població es mul­ti­plica per dos o per tres en aque­lles zones turísti­ques i les infrac­ci­ons a les nor­mes de con­vivència s’incre­men­ten res­pecte del que ja sol ser habi­tual. Els sorolls a la nit, en bars i locals noc­turns, són una cons­tant. Hi ha més tolerància. Les inter­ven­ci­ons i els expe­di­ents s’acti­ven amb més con­tundència segons el nom­bre de denúncies o de tru­ca­des a la poli­cia com si d’això en depengués la gra­ve­tat dels fets. S’incre­menta el nom­bre de roba­to­ris i els lla­dres, que sovint són cone­guts i detin­guts, entren i sur­ten del jut­jat com si res. A la car­re­tera, els con­trols de velo­ci­tat per radar són efec­tius, prova evi­dent que obeïm per la por de la sanció. I així fun­ci­o­nem, a Girona, Figue­res, Olot, Bla­nes, Llo­ret o Sant Feliu de Guíxols, per posar uns exem­ples, i així ens va.

Aquests dies hem pogut veure i sen­tir uns ter­ri­bles acci­dents de nens i nenes, als car­rers, a casa seva, a les pis­ci­nes o a la vora de les vies del tren. Sem­bla que hi ha un incre­ment d’acci­den­ta­li­tat entre els més petits. Hi ha massa laxi­tud en els pares pel con­trol dels seus fills. A les pla­ces de la ciu­tat, molts nens juguen sols sense la presència dels seus pares men­tre els petits juguen envol­tats de perills. En altres casos els pares asse­guts a la ter­rassa del bar pas­sen l’estona ali­ens al que els envolta. A la platja, els nens juguen a la sorra, cri­den, xis­clen i cor­ren sense parar esment a les molèsties que pro­vo­quen. Els pares con­ti­nuen par­lant amb els cone­guts o bé estan esti­rats a la sorra pre­nent un sol enllu­er­na­dor també ali­ens als perills que s’ama­guen sota la pala, la galleda i el sala­bret. Al cap­ves­pre els nois entre 12 i 15 anys adop­ten els cos­tums dels adults i tor­nen a casa de mati­nada després de córrer car­rers i zones d’esbarjo. Quin con­trol s’exer­ceix per part dels pares? De dia la cir­cu­lació es relaxa. El nom­bre d’apar­ca­ments en doble fila o en zones pro­hi­bi­des aug­menta con­si­de­ra­ble­ment. Els pobles turístics veuen reduïda la neteja viària i les vore­res i els car­rers bru­te­gen molt més. Els ser­veis de neteja no es dimen­si­o­nen ade­qua­da­ment i a l’estiu, també en la resta de l’any, el nos­tre com­por­ta­ment en el trac­ta­ment dels resi­dus és la foto del que som com a per­so­nes.

Em pre­o­cupa enor­me­ment la laxi­tud gene­ral de la soci­e­tat, del poc sen­tit del bé comú, del dèficit edu­ca­tiu en con­vivència, de la per­mis­si­vi­tat o de la impotència per edu­car els fills. La res­pon­sa­bi­li­tat dels pares queda en entre­dit quan es pro­mo­uen fills con­sen­tits que no accep­ten la més mínima exigència. Uns pares que s’exce­dei­xen en la lli­ber­tat donada i que edu­quen fills sense la pro­tecció sufi­ci­ent davant les ame­na­ces cons­tants del seu entorn. A la falta del sen­tit edu­ca­tiu, s’hi afe­geix la tre­menda falta del sen­tit del perill. Amb tot això, la soci­e­tat camina cap a un model de con­vivència molt laxa en què només té sen­tit el càstig imme­diat. Això es poten­cia durant l’estiu. És un xoc de models, accen­tuat a l’estiu i a les zones pre­fe­rent­ment turísti­ques. Si anem cap aquest model de soci­e­tat, por­tats per les inèrcies del con­sum i la laxi­tud exas­pe­rant en el com­pli­ment de les nor­mes, fer de pares serà una autèntica odis­sea.