Ordenances supèrflues

Posin per cas que ens tro­bem en una zona per a via­nants aca­bada de cons­truir. Un espai a tocar del mar Medi­ter­rani i que després de molts anys s’han extir­pat els vehi­cles d’aquesta zona i només es per­met l’entrada als cami­ons o fur­go­ne­tes de càrrega i descàrrega. Tot­hom detecta que un espai com aquest, envol­tat de ter­ras­ses, amb la sorra de la platja a pocs metres i sense vehi­cles de motor és ideal perquè els nens hi juguin a volun­tat. Com si haguéssim tor­nat dècades enrere i els infants poden apo­de­rar-se del car­rer sense que els pares hagin d’anar amb l’ai al cor del que pugui pas­sar. Sem­bla idíl·lic i para­disíac. L’encan­teri es trenca quan un agent local s’acosta a una família i li comu­nica que no es pot anar amb bici­cleta per aquell espai. Ho fa perquè un nen de cinc anys peda­lava feia pocs segons per aquesta zona lliure de perills per als infants. El pare se’l mira sorprès i no acaba d’enten­dre que en un espai que pre­ci­sa­ment es deu haver fet perquè tot­hom, des dels més petits als més grans, el pugui gau­dir es limiti el plaer dels més petits. L’agent, ama­ble, els informa que ho posa a l’entrada de l’espai i es remet a l’orde­nança muni­ci­pal que així ho pre­veu. Això sí, per aquell mateix espai on un nen amb ulle­res ara se’l mira amb recel i trist per no poder seguir peda­lant a cor què vols, s’hi pot anar cor­rent, amb patins, mono­pa­tins i, fins i tot, amb aquests arte­fac­tes a motor elèctric. L’agent admet que és absurd que sigui així, però que així ho pre­veu l’orde­nança. I és que sovint els con­sis­to­ris han entrat en una esca­lada de la nor­ma­ti­vit­zació on la lli­ber­tat sem­bla que té poc espai per desen­vo­lu­par-s’hi. És com aque­lles ciu­tats i pobles on es pro­hi­beix jugar a pilota a les pla­ces. Ja em per­do­na­ran, però arri­barà el dia que mal­da­rem perquè els infants puguin peda­lar a volun­tat i sen­tir el bot de la pilota, perquè, com saben els pobles més petits, veure infants jugar, cri­dar i riure és el millor símbol de vida per a qual­se­vol barri, peda­nia o poble. No fa pas gaire temps, una capi­tal apro­vava una orde­nança de civisme que va por­tar cua. Estava pre­vist mul­tar si un grup de nois o noies cele­bra­ven un ani­ver­sari sense haver dema­nat permís o mul­tar si algú gosava pen­jar la roba en un punt que es veiés des de la via pública, amb l’afe­gitó que “agredís la imatge” de la bella ciu­tat. Segur que no s’ha san­ci­o­nat ningú, però hi ha nor­mes que agre­dei­xen la intel·ligència.