“Sardanista!”

“Sardanista!”, exclamaven algunes ànimes exquisides i horroritzades, davant del nomenament de Lluís Puig com a nou conseller de Cultura. El meu oncle n’havia estat, de sardanista, de la colla dels Lliris Blaus, i era una bellíssima persona i amant de la modernitat… Ho deien amb el mateix to escandalitzat que fan servir quan diuen “folklòric!”, en el sentit despectiu que donen a aquest mot, des de posicions pretesament il·lustrades, mentre els diccionaris d’arreu no es cansen de definir el folklore com “el conjunt de tradicions, creences, llegendes i dites populars” que configuren l’imaginari bàsic d’arrel popular que nodreix tota cultura.

Són escarafalls que, en realitat, apunten a la manera de fer fetitxista, que de vegades grava la cultura tradicional i en fa un corpus petrificat i sacralitzat, aliè a tot el que no sigui la seva pura reiteració, a recer de tota violació creativa. Una feblesa humana que, cal convenir-ho, no es dona només en el terreny del folklore, sinó en tants altres. O no és el mateix fenomen que trasllueixen els academicismes? Siguin els de les estètiques més clàssiques o, paradoxalment, els de les estètiques més contemporànies que se’ls han oposat i que, amb el temps, no han deixat de generar les corresponents ortodòxies, sovint –ai las!– tan encartonades i dictatorials com les anteriors; tan “putrefactes”, que diria el jove Dalí. Els nostres escandalitzats no n’haurien de dir folklore, sinó fetitxisme o academicisme del folklore, i descarregar aquest pobre mot de la motxilla dels prejudicis que només ells traginen.

I, per descomptat, haurien de deixar tranquil·les les sardanes, el ball de gitanes, els bastoners, les cuques feres, la moixiganga i l’ou com balla que, més enllà de les reiteracions més o menys ritualitzades, són un pòsit estètic i moral valuós, en el qual es poden trobar riques inspiracions i insospitats ressons socials.

A què es deu aquest reflex anatemitzador del folklore, de la cultura tradicional, que caracteritza determinats segments culturals? No es dona pas entre els grans creadors de totes les arts, que ben sovint s’han abeurat en aquestes aigües i han sabut pouar-ne claus essencials per a la seva innovació creativa. Diria que es tracta d’un deler d’excel·lència equivocat, que condueix per pedregars incomprensiblement aristocràtics, com si l’excel·lència vingués donada per la distància respecte de la cultura primitiva del poble ignorant, de la xusma. No és gens nou. És allò que se n’han dit, amb raó, cosmopolitisme provincià, que frisa per ser reconegut a partir d’un universalisme abstracte que sovint menysté, no ja la cultura tradicional, sinó la cultura local en el seu conjunt, ignorant que la universalitat que no suma la particularitat és una capsa buida. I erma.

Pel que fa al conseller, no em vaig conformar amb l’anatema ni tampoc amb l’enganxifós “puix parla català, Déu li’n don Glòria” i vaig seguir el consell de Joan Fuster: “Puix parla català, vejam què diu.” Vaig buscar. Havia estat sardanista, sí. I director artístic del Mercat de Música Viva de Vic. I director de la Fira Mediterrània de Manresa, que es caracteritza precisament per interrelacionar la cultura tradicional amb la creació més contemporània, particularment en el camp de la música. Vaig recordar com Catherine Allard, gran ballarina i coreògrafa, molts anys parella artística de Nacho Duato, fundadora i directora de l’excel·lent companyia IT-Dansa, va presentar, a la Fira de Manresa, la seva coreografia contemporània basada precisament en la sardana...

Per a major seguretat, vaig consultar el més savi en el camp de la política cultural, l’Eduard Miralles, integrant també del nucli més crític que conec amb la cultura tradicional entotsolada, i em va respondre contundent: “És un del nostres”, volent significar que es tractava d’algú interessat tant en la cultura tradicional com en el seu tractament des de la modernitat i la contemporaneïtat creativa. Res a veure, doncs, amb el tòpic de la fossilització i la naftalina. Segur que el nou conseller s’equivocarà alguna vegada, però pot dir-se que, d’aquest peu, no hi coixeja. O, si voleu, hi coixeja tant –per deixar-ho en el camp de la música– com Dvorák, Béla Bartok, Sibelius, Rimski-Korsakov, Albéniz, Granados, Falla, Morera, Gerhard, Toldrà... Les coses com són.